Fer el guiri a Igualada i Manresa
Tot indica que la cosa es tornarà a complicar les properes setmanes, perquè les amistats europees ja avisen de confinaments massius i tancament de molts grups a les escoles. Sense anar més lluny, fa dies que treballo amb una baldufa per casa, que ja no pot més de pantalles i es mor per tornar al pati. I jo només somio en l’estiu i la platja, i en llegir unes hores sense pantalles i mentre elles fan castells o s’arruguen com panses dins de l’aigua.
Perquè les criatures no han perdut només hores de classe. Amb totes les restriccions han deixat d’anar assíduament als museus, a les biblioteques o als concerts de festa major. I, naturalment, tampoc no han viatjat.
El turisme és un fenomen completament nou per a les ciutats, que durant segles s’havien organitzat pensant pràcticament en els residents. A les ciutats riques com Barcelona els molesta el turisme perquè altera totes les dinàmiques possibles, des de les cues a la Rambla fins a l’èxode de la ciutat central, perquè s’han triplicat els casos de persones que marxen forçades per l’augment de preu dels habitatges (dades de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona). I a les ciutats pobres, el turisme exaspera, perquè la manca d’altres activitats econòmiques condiciona moltíssim les possibilitats de feina dels residents. ¿Que són precaris els sous a l’hostaleria? ¿I quina alternativa hi ha, si molts municipis no tenen ni sòl per fer-hi oficines ni ningú que s’animi a omplir-les?
La Fundació Jordi Comas Matamala va organitzar a Girona un debat interessant sobre el futur del turisme i hi vaig aprendre moltes coses. S’hi va raonar que l’oferta turística a Catalunya ha anat millorant la contenció de les places, alhora que ha anat oferint més qualitat. I Carme Fenoll i Marta Lacambra van explicar com, des de l’atracció d’una figura icònica com Gaudí, s’acaba estirant els estrangers cap al paisatge vitivinícola, la Fundació Dalí o fins i tot alguna biblioteca (quin somni!) o equipament científic.
I com que aquest any difícilment podrem fer turisme a l’estranger, recomanaré dos projectes que em semblen extraordinaris i que potser no es coneixen tant perquè són a Igualada i Manresa, 40.000 i 76.000 habitants, respectivament; ciutats de segona fila, aquella que connecta Lleida i Girona sense passar per Barcelona i de moment no té ni tren. Són aquestes ciutats “dels marges”, com les anomena el geògraf Samuel Depraz, a les quals atribueix els guanys de població dels grans èxodes de les ciutats centrals o dels entorns rurals. A França, a més, això ho acompanyen amb polítiques a favor del creixement de les “petites centralitats” o les “petites ciutats del demà”.
El Festival Rec d’Igualada torna aquesta primavera, i obrirà de nou les portes de les velles fàbriques i adoberies, amb paradetes i penjadors on s’hi troben peces molt originals a bons preus. El meu fort no és la moda (comença a passar-me allò que les meves filles ja vesteixen millor que jo), però hi he anat en diverses edicions perquè m’encanta l’espectacle de la gent entrant i sortint per les fàbriques velles. Si algun arquitecte intentés aquest efecte en un barri nou, seria impossible aconseguir-lo: és la circulació de persones en un entorn poc habitual el que crea la sensació que el Rec torna a funcionar a tot gas. Val la pena anar-hi, perquè encara que no hi acabeu comprant ni una samarreta, us quedareu segur amb el coneixement de com eren els barris fabrils quan es feien cinturons, bosses i panes.
I prop de Manresa hi ha el Món Sant Benet. CaixaManresa va comprar el monestir de Sant Benet de Bages i els terrenys de l’antiga colònia tèxtil Carbó. Hi van habilitar un espai per construir un hotel magnífic però assequible, van restaurar el monestir, que havia estat residència del pintor Ramon Casas, i un museu per explicar la colònia. Els arquitectes Lluís Clotet i Ignacio Paricio van fer la resta construint un edifici delicat per a la Fundació Alícia, que fa recerca sobre alimentació en àmbits com la salut, la gent gran o la infància. Un document urbanístic impecable, que en només sis fulls explica què s’hi volia fer i quines contraprestacions en trauria el municipi. No devia ser fàcil trobar recursos per a una operació d’aquesta envergadura, però el resultat és magnífic, i un bon exemple que el turisme és, i ho serà més, una font de coneixement i de cultura. S’ha de tenir molt d’ofici per transformar el patrimoni en alguna cosa que interessi i alhora se sostingui econòmicament. Diu Marta Lacambra que van aconseguir que la Guia Michelin marqués el lloc amb la categoria “vaut le voyage ”. Doncs això, que davant de la hipòtesi de la davallada del turisme exterior, val la pena fer el guiri també des de casa.
