Perdedors, perdedors i perdedors...

Més guerra. Ara Israel-Iran. Fins on arribarà aquesta espiral bèl·lica mundial? Ho va escriure Mercè Rodoreda al pròleg de la seva novel·la Quanta, quanta guerra, la darrera que va escriure: "Una guerra serveix perquè la perdi tothom". I perquè després, tard o d’hora, en vingui una altra per venjar els morts. Més perdedors. I així sense fi. La violència genera odi i violència. És l’espiral tràgica de la història de la humanitat. També hi ha una espiral feliç, col·laborativa, on vida i mort s’entrellacen per seguir generant vida, com passa a la natura. La guerra és un fracàs de la vida natural humana. La condició humana, la consciència d’estar vius i de buscar un sentit a l’existència, és una arma de doble tall: ens fa déus i dimonis, ens dona un poder alhora fabulós i terrible. L’amor i la guerra. Eros i Tànatos. Com sublimar l’instint autodestructiu? La política, l’esport, l’art, els diners, la religió... Quantes coses hem inventat i sovint se’ns han tornat a girar en contra, recuperant els instints bastards?

L’Israel de Netanyahu continua immers en el remolí de la por i l’agressivitat. Fa la sensació que el primer ministre és com un adolescent fora de control, dopat de violència, que magnifica els enemics i dispara a tort i a dret contra tothom que se li posa al davant. La brutalitat de Gaza no ha fet més que excitar la seva èpica militar. Ha atacat el Líban (les zones controlades per Hezbollah), Síria (amb bombardejos fins i tot a Damasc i Alep), el Iemen (com a resposta als houthis) i l’Iran. Cal advertir que el règim dels aiatol·làs no el dirigeixen precisament mongetes de la caritat, fa temps que amenaça amb tenir armes nuclears i ha alimentat els enemics d’Israel. Però aquesta nova "ofensiva preventiva" de Tel-Aviv contra Teheran pot encendre una metxa perillosíssima. El juliol passat, en l’anterior demostració de força de Netanyahu, la resposta va ser mesurada. Ara l'Iran anirà més enllà.

"Una guerra serveix perquè la perdi tothom". Des de la Guerra Civil Espanyola, banc de proves per a la Segona Guerra Mundial, sabem que les víctimes són sobretot civils. Els míssils cauen a les ciutats. Els drons suposadament busquen enemics concrets, però donen per descomptats "danys col·laterals". Per molt que se sofistiqui, la guerra sempre és la guerra, la mort indiscriminada, la brutalitat, l’amoralitat. Gaza és una vergonya per a la humanitat. El món s’està fent per moments més insegur i ferotge. La dinàmica de rearmament general augura el pitjor. La testosterona ultranacionalista de Netanyahu, Putin, Trump i companyia és letal. La diplomàcia multilateral, amb totes les seves febleses i hipocresies, està donant pas al llenguatge cru de la guerra: guerra comercial i guerra literal. Hi perdem tots.

La població russa està suportant el cost –en vides humanes i en pèrdua de nivell de vida– d’una guerra contra Ucraïna que havia de ser un passeig. Per descomptat, el daltabaix encara és més evident i cruel a Ucraïna, el país atacat. Amb la població del Pròxim Orient (incloent-hi la israeliana, però sobretot la palestina, esclar) passa si fa no fa el mateix. L’absurda i volàtil guerra aranzelària de Trump ja està començant a perjudicar sobretot el nivell de vida dels estatunidencs. El rearmament d’Europa per fer front al perill d’expansionisme rus, d’una banda sembla inevitable i de l’altra ens empeny cap a l’abisme: però davant la deserció dels EUA, no podem deixar sola Ucraïna, oi? El dilema és endimoniat.

Netanyahu, que no para d’atacar proactivament, sempre diu que actua en defensa pròpia. Tothom es defensa; és a dir, tothom ataca. En aquest context desfermat, quant trigarà la Xina a tirar pel dret i quedar-se amb Taiwan? Potser no. Però el bel·licisme s’ha apoderat de la política. Es nota en l’agressivitat dels discursos, en la polarització de l’opinió pública. La moderació és de covards. La dialèctica és d’amics i enemics. Diàleg? Només hi ha confrontació irracional, emocional, sectària. Al rival, ni aigua, se l’ha d’escorxar per tots els mitjans. Només cal veure el fangar de Madrid. Derrotat l’independentisme, ara el PP-Vox està en guerra contra el PSOE. De nou tots hi sortirem perdent.