La guerra de sempre

No sabem com continuarà aquesta escalada de violència bèl·lica que s’ha fet encara més greu aquests últims dies, i que des de fa un parell d’anys sacseja, una vegada més, l’Orient Mitjà. Ara ja són els EUA, que bombardegen l’Iran, però abans Israel amb l’ofensiva sobre Gaza després que els palestins tornessin a sortir a fer mal aquell 7 d’octubre del 2023. Aquest últim és un conflicte que continua al mateix lloc des de fa dècades, dividint l’opinió pública mundial. 

Totes les simpaties que hauria pogut encara mantenir la causa israeliana se n’han anat en orris davant d’aquesta ofensiva tan desigual, que poca gent ja dubta a qualificar de genocidi. Tot i que aquesta paraula és molt dura i s’hauria d’aplicar sense ni una punta de frivolitat, aquí estem davant d’una guerra de vertader extermini, com si el govern de Netanyahu volgués solucionar el problema a còpia de matar el gos, i acabar amb la ràbia. Estratègia que només portarà a més ressentiment, ganes de revenja i a més dècades de –morts i– tensió armada. El que era un conflicte localitzat, però amb desenes de milers de víctimes –innocents o no tant–, pot acabar convertint-se en l’esperó que motivi una violència més gran, sobretot ara que a la zona els EUA i l’Iran es barallen, com sempre per les instal·lacions nuclears, ja que es tem què pugui fer l’Iran amb la possessió d’armes enriquides amb urani. Quan es parla d’una guerra mundial, tots som experts en geopolítica. 

Però si algú va votar Trump perquè prometia aïllacionisme, ara ja es troba enmig d’una escalada bèl·lica que ens recorda els Bush o Reagan. Per damunt nosaltres hi passen els avions, com en el temps de la guerra del Golf. També Trump va prometre que sabria posar fi ben aviat a la guerra a Ucraïna, però els seus maneigs per obligar a fer les paus als dos bàndols encara han acabat fent més complicada qualsevol solució. Ara, l’Iran demana ajut a Putin. Els optimistes postmoderns ens venien a dir que la guerra era una cosa del passat, i que les petites escaramusses que trobàvem aquí i allà del globus només feien que confirmar la tesi de la pau perpètua liberal i capitalista. Segurament és veritat que fer negocis junts ens dificulta barallar-nos, però no exclou que altres passions negres, sobretot nacionals i identitàries, continuïn esperonant l’acció humana. 

N’hi ha que parlen ja d’una Tercera Guerra Mundial –i se’n van després a la piscina–, però l’únic que sona terrible pels nostres carrers són els últims petards de Sant Joan, a més d’aquest sol terrible dels estius, cada vegada més apocalíptics. No sé si imaginàvem que el futur seria diferent que el passat esgarrifós que van tenir els nostres avantpassats, sempre marcats per les guerres, però aquí estem, patint pels perills de sempre, mirant el cel, d’on tant poden caure bombes com rajos d’un sol mortífer. Per bé que el més probable que veiem són els avions que ens porten milers –milions– de turistes, aquella riquesa riallera que acaba tenint els mateixos efectes –més o menys– que la radiació atòmica.