La guerra de la fam
Tot s’hi val en una guerra? Malauradament, si una cosa ha duit la contemporaneïtat –sobretot a partir del segle XX– ha estat la guerra sense límits, amb la població civil com a objectiu: bombardejos en ciutats, setges, fam, violacions... La Segona Guerra Mundial va marcar un canvi d’època cap a noves formes de barbàrie, amb els destructius atacs aeris en nuclis urbans –en aquest sentit, la Guerra Civil va ser un assaig–, les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, els camps d’extermini i els gulags. Els exèrcits ja no només lluitaven i lluiten entre ells, també castiguen la població indefensa, a vegades de manera obsessiva i fanàtica, a vegades amb fredor calculada. La tecnologia –ara amb els drons– ha agusat i deshumanitzat l’execució del terror.
El que està passant ara a Gaza forma part d’aquesta espiral de violència sobre víctimes civils. El govern d’Israel, contra tots els clams mundials de compassió i respecte al dret internacional, continua amb el seu pla d’extermini. No respecta hospitals, ni escoles, ni camps de refugiats. Al davant no hi veu infants morint sota les bombes o morint de fam, sinó potencials terroristes de Hamàs; no pretén una victòria militar, sinó l’anorreament de tot un poble; no vol el control de la Franja, vol deixar-hi una terra cremada, inhabitable, invivible. A fe que ho està aconseguint. Les imatges de la destrucció, que les autoritats de Tel-Aviv intenten censurar al seu país i frenar-ne la difusió arreu assassinant periodistes, són esfereïdores. I la pregunta es fa inevitable: com pot ser que Israel, un estat creat com a compensació al poble jueu per l’Holocaust perpetrat pel nazisme, estigui avui cometent un crim de guerra tan atroç?
L’ONU acaba d’oficialitzar el que ja era un clam global: el sistema de Classificació Integrada de la Seguretat Alimentària (IPC, en les sigles en anglès), reconegut globalment per 21 entitats humanitàries, ha confirmat que les condicions extremes en les quals viuen un milió de persones a Gaza compleixen els criteris que permeten parlar de fam en tota regla. Des de la seva creació, el 2004, l’IPC només havia reconegut quatre episodis de fam, tots a l’Àfrica subsahariana, el darrer dels quals, el 2024 al Sudan. Eren desastres humanitaris. La fam de Gaza té tota una altra dimensió perquè ha estat provocada a propòsit per Israel. El responsable de l’agència de l’ONU per als Drets Humans, Jeremy Laurence, n’ha responsabilitzat directament el govern Netanyahu, i creu que podria ser constitutiu d’un “crim de guerra”. I el secretari general de la mateixa ONU, António Guterres, ho ha qualificat de “desastre provocat per l’ésser humà” i “un fracàs de la mateixa humanitat”.
I, tanmateix, l’exèrcit israelià ha decidit tirar endavant la invasió de la ciutat de Gaza. O sigui, que en els pròxims dies, sense aliments regulars, amb hospitals col·lapsats i infraestructures devastades, el nou èxode de població civil no farà sinó aguditzar la fam i la crisi humanitària palestina. Només els Estats Units podrien frenar la bogeria de Netanyahu, però no hi ha absolutament cap indici que això hagi de passar pel cap de Donald Trump.