La gramàtica dels cossos

La tribuna d'avui neix de l'experiència amb val flores –escriptora, docent i activista argentina vinculada a feminismes i dissidències sexuals–, que ens va visitar fa poc, de la mà de l’associació artística i pedagògica mallorquina La Lioparda, amb el taller Leer es un verbo del cuerpo. A partir del meu assaig amb la seva pràctica performativa, m'aprop a dos verbs del cos: ‘llegir’ i ‘escriure’.

‘Llegir’, ‘escriure’: dos verbs que són la mateixa aigua, fets d’ordres sintàctics teixits per fils invisibles, lliscadissos, imprevisibles. Torrents que calmen, momentàniament, els llenguatges de les papallones del pensament. Perquè els pensaments són, tal vegada, la remor del vol de les papallones que capturam amb l’escriptura.

Aquest espai és massa breu per explicar-vos l’anatomia corporal de l'escriptura, l’organització sintàctica dels cossos en moviment —recordant Sòcrates—, i ja sabem que tant el pensament –poètic– com l’expressió dels cossos són dissidents, si estam disposats a arriscar el jo i llevar-nos del mig o, si més no, a desplaçar-lo, transfigurar-lo, com preferiria Clarice Lispector. Personalment, encara no ho he aconseguit; tan sols faig humils assajos i en recull els millors fracassos.

Quan ens aproximam al cos –el text també ho és– des d’afectacions herètiques, les semàntiques normatives s’esquerden i revelen sintaxis latents. La sintaxi corporal —les relacions entre moviments, emocions, pensaments i percepcions que creen significats— investiga nous vincles, però, per fer-ho, ha de partir de patrons familiars. El cos no es pot llançar a l’abisme de la creació sense algun punt de suport. Això seria el caos, i la creació exigeix decisions. No necessàriament de control, però sí de risc: risc de malaptesa, de pèrdua de llindars. Improvís la gramàtica del meu cos prenent decisions. No hi ha improvisació sense aquest risc.

De la mateixa manera, intent ordenar aquest text segons les lleis de la gramàtica normativa, el punt de suport. El polesc o el deix ser amb els seus dubtes, rutes, falles, intuïcions. Per què impedim al text —i al cos— ser desordre? I si el deixàssim quedar a la rereguarda? Aquest és el lloc on resta la semença de l’acte creatiu: a la nostra esquena, en allò que no podem mirar de cara sense perdre. Potser per això jo som un poema òrfic.

Els cossos, en moviment o en silenci, tenen el seu propi ritme, puntuació i relacions internes. El poema, per exemple, és un cos que llegeix qui se li acosta. Hauríem d’apropar-nos-hi amb respecte pels seus temps i pel que vulgui mostrar-nos de la seva intimitat i vulnerabilitat –les normes logocèntriques tan sols haurien de ser fonts de consulta, mai un discurs inqüestionable. Hauríem de permetre que ens transformi: no som les mateixes quan el poema ens ha llegit. Ho fa amb un cos d’ulls que ens suca dins la llet de la sa mare, el misteri del que és informe. El cos-text percep amb paciència el ritme i les fluctuacions de la ploma blanca. Hélène Cixous i Clarice Lispector ja ho sabien: la seva experiència de l'escriptura femenina n'és testimoni.

Llegir i escriure deformen el temps, doncs, existeix a més una forma estranya de lectoescriptura: el déjà-vu de tot el que encara no has llegit i escrit. Quan finalment es desvela —com un algoritme místic—, et reconeixes en l’escriptura, perquè escriure sempre és reescriptura. I l’acte de llegir, n’és la benedicció.

Si el jo és capaç o no de llevar-se d’enmig no és cosa de la voluntat racional. Tan sols hi ha un far, un propòsit: l'estranyament de moure’s per llocs que una ha travessat centenars de vegades i, malgrat el present de la incertesa, reescriure in aeternum una certesa: el buit. Una s’ha de menjar aquest buit. Oh, quin absolut i meravellós fracàs el del cos fet de la por al buit. M’he d’aturar un instant aquí: les darreres paraules m’han revelat déjà-vu. Podré ser-hi present quan alguna cosa esdevingui, aquí i ara?

És des d’aquest buit que ens acostam al cos del proïsme. Ho feim amb l’anhel de comprendre els principis que regeixen l’ús de la gramàtica pròpia, amb la finalitat de convergir en comunicació. La meva experiència és que aquest apropament és un gest performatiu que es duu a terme des de la fantasia d’entrar en comunió amb la ferida de cada persona. Cercam una sintaxi que doni sentit al do que amaga cada ferida. Aquesta sintaxi és presil·làbica, escrita amb llet materna, com deia abans.

Tu, estimat lector, no llegeixes aquest text: t’hi inscrius a mesura que et mous amb ell. La paradoxa és que jo encara no sé escriure —dubt de si realment sé llegir—, perquè cada vegada que em moc entre aquests dos verbs ho faig amb desassossec i incomoditat. Conrear la paciència i la curiositat, però també la frustració i l’alegria de la troballa, és l’única manera que he trobat de continuar assajant. Si en un d’aquests moviments silenciosos de la ploma ens emocionam plegats, haurem enganat per un instant el temps. Potser aquesta va ser la invitació de val flores: llegir des del cos per reescriure’l.