El Govern en solitari... de Vox

“Golejada”, “Extorsió”, “Xantatge”, “Claudicació”... els titulars de premsa de la setmana no són gaire subtils. La batalla per l’aprovació del pressupost autonòmic ha deixat un clar guanyador –Vox– i les disculpes d’una comparsa domesticada, que fa cara d’haver après definitivament la lliçó –el Partit Popular.

Sembla que el Govern Prohens a la fi ha abandonat el relat amb què fins ara anava apedaçant el prematur naufragi: que tenien la paella pel mànec i sabrien distreure Vox amb quatre roïssos simbòlics sense conseqüències tangibles; que, òbviament, ells no eren tan extremistes, però que ara ho tenien així; que ja mirarien de nedar i guardar la roba; que trobarien mecanismes de compensació i contentació, i que bla-bla-bla.  

La presidenta Prohens, amb la seva gesticulació hipertròfica, fins i tot es permetia donar lliçons a l’oposició i dir, tota digna, que ella no els demanaria “ni permís ni perdó” per governar. I, ves per on, els que al final no han demanat “ni permís ni perdó” per torpedinar la línia de flotació del pressupost del Govern han estat els de Vox, que han anat arraconant el PP i han acabat imposat totes les seves exigències: segregació lingüística pressupostada, tisorada als agents socials, protecció dels milionaris... 

L’eufòria de la ultradreta ha explotat en salves i salivades: “Esperamos que el PP siga trabajando en esta línea”, “Solo nos arrodillamos ante Dios”... i altres exquisides perles de retòrica patibulària, a l’estil del “Wir Deutsche fürchten Gott, sonst nichts auf der Welt!” de Bismarck, catilinària inaugural de l’acció exterior de l’Alemanya unificada.

Mentrestant, Sagreras i la resta del PP expliquen “amb tota humilitat” l’enèsima el·lipsi de la incipient legislatura: la setmana passada era un decapmanera i de cop ens hem trobat amb un nofaltabamás. El PP ho pot vestir com vulgui, però se les ha empassat totes: el català a la Sanitat, el català a l’Administració, la segregació escolar, l’Oficina de Persecució Lingüística... I tot en menys de sis mesos.

I encara ens volen fer creure que la presidenta estima moltííííííssim la llengua del país i que només fa el que fa “per exigències del guió”. És per això que no els agrada gens que els recordin el president Bauzá: ells són una altra cosa. Els suggeresc revisitar Forrest Gump, “Stupid is as stupid does”; o la gran Teresa d’Àvila, “Obras son amores, que no buenas razones”.

No sé si serà fàcil fer-los entendre que no basta dir les coses perquè existesquin o perquè siguin certes. Intuesc que no. De fet, ja els passa amb el nou gènere de l’urbanisme-ficció, que han inventat a Palma. En un dir Jesús, ens han deixat la capital ben coquetona: un museu internacional davant la mar, una Ciutat de les Arts devora el Conservatori, un túnel que connectarà el Parc de la Mar amb un gran espai cultural al centre, una plaça Major transfigurada en la nova Babilònia... Per ara, només paraules.

El fetitxisme verbal és marca de la casa. La presidenta Prohens té una acusada tirada als eufemismes. I deu ser una afició familiar, perquè al seu marit, Javier Bonet, no li agrada gens que diguin 'museu franquícia' al museu franquícia que promou a l’edifici de GESA. A la presidenta, per la seva banda, no li agrada la paraula 'segregació', i proposa en conseqüència sonors eufemismes alternatius: desdoblaments, lliure elecció... Qualsevol cosa abans de 'segregació'. Una bona pista, per cert, per a la incipient resistència que es comença a organitzar.

El PP balear encara no fa mig any que governa i ja té els argumentaris ben manyuclats: les promeses complertes, la paraula donada, el diàleg permanent amb el sector, el conseller conciliador i simpàtic... Parole, parole, parole, d’aquestes que agraden a la senyora Prohens.

La màgia de les paraules és poderosa: evocadora, invocadora, taumatúrgica, terapèutica, cauteritzant... Però no sempre aconsegueixen ocultar la realitat, aquest molest i persistent anacronisme analògic.

És a dir, que la realitat és la que és i, en el cas de la senyora Prohens, la realitat són 25 diputats del total de 59 que seuen a la cambra balear. Per això presideix un govern “en minoria”, i no “en solitari” com tant li agrada dir. Ja em perdonarà, però qui governa en solitari és Vox. Qui governa, vaja. A tots els efectes. I, a més, sense haver-hi de posar les mans. Tota una ganga.

Qui hi posa les mans –i la cara de ciment– és el Partit Popular. O sigui, qui fa la feina i qui s’exposa al desgast per, tanmateix, acabar fent de xotet de cordeta dels no-socis de Vox. Vaja un negoci foradat: haver anteposat el poder a la dignitat i haver acabat perdent totes dues coses.

Diuen els analistes que, després de la vergonyosa claudicació en la negociació del pressupost, el Govern ha guanyat un any. Se li farà llarg, però...