Gestionar l’entropia

És obvi que la humanitat tendeix al desordre i que, en el cas de Balears, la tendència al caos comença a presentar valors superiors a la mitjana, en una dinàmica ponderada a l’alça per qualque coeficient que aviat algú serà capaç de calcular.   

A pesar de les declaracions del ministre de Turisme –“...los datos certifican el verano dulce que está viviendo el sector a todos los niveles, con récord de gasto y llegadas de turistas y con un horizonte de cambio de modelo hacia la calidad y sostenibilidad que es ya imparable”–, diria que a Mallorca no es veu ni la “dulzura”, ni la “calidad”, ni la “sostenibilidad” per enlloc. O com a mínim, no és aquesta la sensació que produeix la lectura de la premsa diària.

Tot i la prudència amb què cal analitzar i valorar el que tenim més a prop, l’enfilall de notícies catastròfiques de l’estiu 2023 mallorquí no resulta molt reconfortant. Fins a tres violacions grupals perpetrades per joves centreeuropeus en els diferents epicentres dels excessos turístics –Magaluf i s’Arenal–; partyboats –o sigui, goranades en barca– des del mes de maig a la Colònia de Sant Jordi, al passeig Marítim de Palma, a Alcanada...; turistes pixant en els jardins de Son Llàtzer; un holandès que relata divertidíssim a la càmera com defeca damunt la cara d’un home a plena llum del dia; veïnats desesperats pels efectes del desembarcament diari dels turistes de les festes nàutiques, que criden, pixen, vomiten i tiren fems per tot el carrer cada nit; residents de Santa Catalina i es Jonquet que pateixen l’excés de renou i d’ocupació de les terrasses i que encara són amenaçats amb denúncies per part dels restauradors de CAEB: “lo que quieren es vivir en una zona residencial cuando no lo es”...

Mentrestant, el caos també és àvidament estimulat en àmbits no estrictament relacionats amb l’activitat turística: el canvi climàtic –temperatures extremes, fenòmens catastròfics, rècord de temperatura marina, risc d’incendi, sequera...; l’economia –inflació del 2,6% el mes d’agost, previsió de caiguda del 0,4% del PIB alemany, pujada dels tipus d’interès que també ofegarà la CAIB (586M€ només en interessos abans d’acabar la legislatura)...; la pressió demogràfica –saturació del servei de Correus, col·lapse en les urgències de Son Llàtzer...; inestabilitat política, desequilibris socials i territorials, crisi educativa i moral... O sigui, reptes a l’alçada dels millors governants. 

En aquest context, la doctrina Prohens –abolir les limitacions i davallar els imposts– no prefigura una bona gestió de l’entropia. Créixer il·limitadament –creuers, places turístiques, llicències de restauració...– i disposar de menys recursos per fer front als problemes que se’n deriven no és el millor plantejament en un escenari de tanta complexitat.

Tampoc bastarà –ni seria just– actuar exclusivament contra la menudalla –venedors ambulants a s’Arenal, indigents a la plaça Major de Palma, alcohòlics i prostitutes a la plaça de les Columnes...–, mentre alguns empresaris fan l’agost sense assumir cap cost pels efectes col·laterals de la seva lucrativa activitat.

En zones especialment tensades, el turisme i la restauració són indústries altament contaminants: renou, brutor, incompliment de les ordenances, despesa energètica, policial i sanitària, elevadíssim consum d’aigua... I, com a tals, haurien d’estar gravades amb imposts especials, per contribuir a pal·liar els greuges cívics i socials que provoquen.

La neteja de la Platja de Palma en temporada alta n’és només un exemple: 98 tones diàries de fems, cinc tones diàries d’envasos, 10 de matèria orgànica, 68 de rebuig... Papereres buidades dos i tres pics al dia, costosos efectius extra: camions cisterna, agranadores automàtiques... i fins a 170 treballadors suplementaris! El plus inicial de despesa només per aquest concepte i zona és de 1,6M€.

Realment, les tasques semblen ben repartides: uns es diverteixen; uns altres fan calaix; la resta pagam la feta.

Postdates marcianes:

La consellera de Salut admet que al Govern no tenen ni idea de quants de sanitaris deixen de venir a Balears pel requisit de català i que no serà possible avaluar el benefici d’eliminar-lo, a l’hora de captar o fidelitzar sanitaris.

José Ramón Bauzá torna a la palestra per la porta gran amb declaracions curulles de racionalitat i coherència: troba que el fet que els nostres diputats puguin parlar en català al Congrés és un “bochorno”, mentre que el fet que els pacients de la sanitat balear no ho puguin fer a la consulta mèdica ens converteix en “un lugar más libre y mejor”.

Esperem que aquestes darreres setmanes els diligents observadors extraterrestres no hagin estat gaire pendents de l’actualitat balear, perquè se’ls hauria col·lapsat el descodificador d’humans.