25/02/2022

El gènere a la gespa

No sonaven Les Valquíries a la guerra del Vietnam quan els ianquis, coneguts, amb permís dels canadencs, com a nord-americans, esperonejaven com ningú els moviments antibel·licistes.

Mentrestant, a l’habitual embós dels diumenges horabaixa en sentit cap a Palma que es produïa a l’altura de Santa Maria del Camí (l’autopista encara no havia expropiat rels ni arrels), el Carrusel Deportivo a la ràdio del cotxe, amb els "pi.pi.pi.pi... GOOOL a Las...Gaunas!", intercalats amb anuncis de conyac Fundador, enterbolia les meves fantasies infantils.

A ca nostra, el totalitarisme televisiu balonpedístic almenys permetia la fugida a la cuina. Els dormitoris només eren per dormir. 

Després, arribaren els Tiburón, atrevits cotxes de la marca Citroën, dels quals, a París, baixaven els negociadors de la pau entre els Charlies, Oncle Sam i assimilats. Tot, perquè Coppola pogués perfilar una obra mestra més, fonent Robert Duval amb Richard Wagner a 'Apocalipse Now'.

Cargando
No hay anuncios

Ben carregats de bombes de napalm, els Douglas A-1 Skyraider s’avorrien dins els hangars i jo em vaig iniciar al judo. Kico Llinás, precoç cinturó negre amb setze anys, després de baixar de la seva Montesa Cota 74, trucada –faltaria més– a 123, un harai goshi darrere altre em feia classes particulars de vol lliure. De vegades fallava i això era tot un èxit per a mi. Pel club corrien fotocòpies del llibre prohibit sobre la mort de Luis Carrero Blanco, Operación Ogro

Presentada la meva fortalesa, foc amic em va dur al poliesportiu Príncipes de España a jugar un partit del meu menyspreat futbol amb un caramull de periodistes i afins.

Quin desastre! Quanta violència! Quant d’exabrupte! Coces, empentes... Em vaig sentir feble, dèbil, poruc, diria. Llevat de qualque aplicació sibil·lina del judo, que va fer caure a terra –sense voler, clar– algun tècnic de so, el meu paper va ser paupèrrim.

Cargando
No hay anuncios

Reforçà el meu parer el reportatge del NODO sobre dones i esport. De les futbolistes, en deia “la pilota és acaparadora de gols, però peus blancs no ofenen, encara que tampoc no són gaire aptes per marcar gols. [...] Tàctica i tècnica brillen per la seva absència, però per la seva presència refulgeixen Carmen, Pilar [...] Rosario i d’altres. [...] Com que prest acabarà el partit, s’ha d’aprofitar el temps per polir-se”.  Imatges humiliants adornaven el discurs.

La solidaritat amb les dones allunyà, encara més, la meva desafectació esfèrica. Així i tot, he de confessar un cert interès artístic o social per aquesta eina de manipulació massiva que sembla que és el futbol. Que Cruyff fumés als entrenaments; que 4.000 milions de pessetes pispessin Rivaldo al Depor, o que, al darrer segon de la seva carrera, Zidane ensorràs l’immens crèdit social que tenia em feia tanta gràcia com avui dia vergonya les xifres que maneja aquest món.

Avui, l’exemple femení fa que em replantegi aquesta aversió. Aprofundint-hi una mica, he de dir que tenen més valor que jo i fan espectacle. Ho diuen els entesos. Parlen de tècnica depurada i visió de joc, que no té res a envejar al futbol masculí. Aquestes virtuts estan emmarcades en el joc net, poca comèdia i molta esportivitat. Un partit pot acabar amb quatre faltes. No cal comparar dades. 

Cargando
No hay anuncios

La final de la Supercopa d’Espanya ha permès veure la humilitat amb què accepten una mostra més de la figurera institucional, davant l’absència de perspectiva de gènere de la Real Federación Española de Fútbol, la qual informà els equips finalistes en menys d’una setmana d’antelació del lloc i l'hora de la final. Fou a Las Rozas, camp d’entrenament amb cabuda per a 1.500 espectadors, on crec que no hi ha ni bar. Del lloc i circumstàncies on es disputà la final masculina –fent cas al Bardo– val més que no en digui res.

El Barça, equip guanyador, abans de celebrar la victòria honorà una rival mallorquina de l’Atlètic. Fets, tots plegats, impensables pelr as mascles. Elles ens donen una lliçó en valors. La igualtat tècnica no amaga la golejada per tarannà que donen als homes. Llàstima que el VAR no tingui res a fer amb els insults del NODO. 

No ve al cas, però Virgina Torrecilla Reyes, l’honorada i de moment sense ressò toponímic, pot compartir el pòdium de força mental tan de moda amb Shingo Kunieda, el tennista que més Grand Slams individuals té: 26.  

Cargando
No hay anuncios

En aquest món, amb més d’un referent esportiu buit i en què certs comportaments personals inqualificables són aplaudits pels adeptes capaços de bavejar, amb factures pendents i tot, en veure els seus sous, cotxets de 300 cavalls, mansions i altres herbes, o fer-se una neteja de sang per eliminar una vacuna, i, si més no, patir per les seves incomoditats terrenals o amb Hisenda, ja va bé que, ara per ara, les professionals futbolistes oregin l’ambient. És clar que el seu èxit aclaparador els ha donat visibilitat —quatre dies— i, de moment, Alèxia Putellas i Segura és l’estratosfèric referent. 

Facundo Cabral recordà, a la cançó Pobrecito mi patrón,que “només el que és barat es compra amb doblers”.

Jaume Pla Forteza és inspector de Policia Local jubilat