De Gaza a l'Iran: Israel imposa el seu relat

En els darrers dies, els titulars internacionals han començat a dedicar encara menys espai a Gaza. Les imatges del genocidi en curs estan sent desplaçades per mapes que apunten a l'Iran, com ja va passar en el passat amb Síria o el Líban. Als relats dominants, el focus ja no rau en l'eliminació sistemàtica del poble palestí, sinó en l'escalada entre Israel i els seus enemics regionals. El guió és familiar: Israel actua, un altre actor respon i l'escalada es presenta com un intercanvi d'agressions entre estats. La pregunta que mai no es formula és qui ha decidit aquest enquadrament.

Els atacs israelians recents en territori iranià –dirigits no només contra infraestructures militars, sinó també contra persones concretes i, en alguns casos, les seves famílies– han estat descrits com a part d'una resposta, un cop preventiu o una escalada regional. Molts titulars no esmenten Gaza. Tampoc ho fan quan Israel bombardeja Síria o assassina dirigents al Líban o l'Iraq. Així, la violència israeliana es fragmenta en episodis descontextualitzats, convertits en reaccions tàctiques que no exigeixen una explicació estructural.

Aquesta narrativa no és casual. Forma part d'una estratègia sostinguda: projectar la política d'eliminació més enllà de Palestina, sense permetre que es teixeixi una continuïtat entre Gaza, Nablus, Damasc, Teheran o Bagdad. El resultat és una il·lusió de guerra regional, en què Israel apareix com a actor racional, reactiu i legítim, mentre Gaza desapareix del mapa. El genocidi esdevé context, soroll de fons, en lloc de centre de gravetat.

Però aquesta legitimitat es construeix sobre una elisió. El règim israelià no es limita a la colonització del territori palestí: ha desenvolupat una política regional basada en l'eliminació –pretesament selectiva– de persones, lideratges, infraestructures i símbols que en qüestionen el domini. La invasió del Líban, els bombardejos a Síria, els atacs a l'Iraq, les operacions encobertes al Iemen i els assassinats a l'Iran no busquen només respondre a amenaces puntuals, sinó sostenir una doctrina estratègica de supremacia regional. Una doctrina que també és, fonamentalment, una doctrina de guerra perpètua: Israel necessita mantenir un estat de confrontació constant que li permeti presentar-se com a víctima assetjada i justificar així la seva violència com a defensa. I a més poder vendre armes i altres instruments testats en combat.

El problema no és només el silenci sobre Gaza, sinó el marc que ho permet. Definir la situació com una escalada regional esborra l'asimetria radical entre una potència ocupant, dotada de l'aparell militar més sofisticat de la regió, a més de bombes nuclears, i les poblacions sotmeses a la seva violència estructural. Torna a presentar Israel com a part d'una disputa entre iguals, i no com allò que és: un poder colonial en expansió.

Aquesta estratègia d'enquadrament té una dimensió discursiva central. Presentar els atacs com a intercanvis, o com a part d'una lògica de dissuasió mútua, normalitza la violència israeliana i despolititza l'extermini. No és casualitat que els assassinats de dirigents palestins es reportin com a “impactes col·laterals”, mentre qualsevol coet llançat des del sud del Líban obri portades amb la paraula “amenaça”.

Davant d'aquest relat, cal restablir la continuïtat. Recordeu que els atacs a l'Iran no es poden desvincular de la guerra total a Gaza. Que la violència israeliana no respon a amenaces aïllades, sinó a una doctrina de supremacia regional i de confrontació permanent, que instrumentalitza la noció de defensa per despolititzar la d'agressió. I que aquesta doctrina està profundament arrelada al colonialisme i al racisme estructural sobre el qual es va construir l'estat israelià.

El perill d'acceptar el marc del conflicte regional no és només narratiu. Té conseqüències materials. Mentre es manté el focus en disputes estatals, el genocidi continua sense interrupció ni pressió internacional necessàriament real. En aquesta distracció calculada, Israel troba espai per continuar eliminant vides, estructures i memòries, i per fer-ho amb la legitimitat que li atorga un relat que el presenta com a actor reactiu, no com a agressor sistemàtic.

Trencar amb aquesta narrativa és, avui, una urgència política. No perquè no hi hagi una dimensió regional en la política israeliana, sinó perquè només es pot entendre si es parteix del fet colonial que l'origina. Gaza no és cap capítol tancat. És la clau per entendre-ho tot.