Foc i sofre sobre Gaza

“Aleshores, Jehovà va fer ploure sobre Sodoma i sobre Gomorra sofre i foc” (Gènesi, 19). 

Gassan Kanafani, l’escriptor palestí, comença Homes sota el sol contant que l’Abu Qays, el primer dels personatges del llibre, cada cop que es deixa caure de boca damunt la terra humida sent que aquesta comença a palpitar sota seu, com si el cor de la Terra no s’aturàs de solcar. Encara que el seu veí li insisteix que és el so del seu propi cor, ell no deixa de creure en el batec d’“un camí llarg i feixuc cap a la llum, des de les entranyes més profundes de l’Infern”. Gassan Kanafani va ser assassinat pel Mossad, a Beirut, en un atemptat amb cotxe bomba, a 36 anys, amb tota la ira de l'Infern.

“Juntó su cuerpo estremecido con el de la joven, permitiendo que los latidos acelerados de su corazón tuvieran eco en el pecho de ella” (de l’edició castellana). Novament, se sent el batec de la violència a Un detalle menor d’Adanía Shibli, en la violació continuada i en l’assassinat d’una jove palestina a mans dels soldats d’una unitat militar israeliana al desert del Néguev, un any després de la nakba de 1948. Una història real que dècades després va recuperar l'autora i assagista palestina, nascuda a Galilea l’any 1974. No obstant això, en la passada edició de la Fira del Llibre de Frankfurt es va cancel·lar la cerimònia d'homenatge que tenien previst fer-li per al llibre. ‘La guerra a Israel’ va ser el motiu oficial de la suspensió. 

La literatura palestina no resulta innòcua. Els autors palestins contemporanis tendeixen clarament a un al·locentrisme marcat per una realitat que els transcendeix: la nakba, amb tot el seu sentit holístic i germinal. L’amistat, el parentesc, l’amor, els sentiments en general s’expressen mediatitzats per aquella circumstància històrica. El carrer, la plaça, la ciutat, aquell indret, casa seva són elements absents, una referència a un furt, a un transterrament violent. L’eclipsi del llegat material i de la història oficial prefiguren la discontinuïtat com un afront, sense que la colonització hagi pogut acabar amb el sentiment de pertinença a una causa comuna: Palestina com a única adreça. 

No seria gens estrany que la llum que l’Abu Qays veu des de l’Infern sigui la produïda per l'esclat de les bombes llançades per l’exèrcit israelià sobre la població palestina. “Foc i sofre sobre Gaza”, una producció del military-industrial complex occidental. La cruel i punyent esperança de les víctimes d’un genocidi, a l’Infern sota el sol: “Escolto explotar les bombes, existeixo”. Allunyem-nos-en un instant. El gran mestre persa Sadeq Hedayat va escriure Buf-e kur (El búho ciego, en l’edició en castellà) “sólo para darme a conocer a mi sombra”. En aquest cas, la dimensió de la barbàrie sionista és tan gran que ha fet que l’ombra –que “la lamparilla proyecta sobre la pared”–  sigui immensa, que es faci impossible no veure-la. El foc real com a narrativa, malgrat tot.

Davant la nova catàstrofe, el batec de l’opinió pública mundial s’ha accelerat. Tot i les prohibicions del govern francès, alemany i britànic de les manifestacions propalestines, els ciutadans han sortit al carrer a diverses ciutats europees. Negar la paraula, obviar la narrativa, esborrar la història i censurar la discrepància han format part del manual del colonitzador. Per això,  fer visible la realitat del genocidi és el remei al silenci de dècades. Un canvi significatiu en l'opinió del ciutadà comú és l’únic element que pot esquerdar la posició bel·licista de l’atlantisme europeu i nord-americà. L’imperi, en hores baixes, dubta. “El poderós depèn d’aquells que no tenen poder” és una tesi defensada per John Holloway a Crack capitalism. En els pròxims mesos, fins després de les eleccions europees i nord-americanes, aquesta dependència es pot fer palesa.  

“Tot això comença amb la història de la colonització i l’opressió del poble palestí per part del moviment sionista de l’estat d’Israel”, deia el cineasta israelià Eyal Sivan, dies enrere, en una entrevista a ARA Balears, amb motiu de la projecció a Ciutat del seu documental Jaffa. No oblidem mai els inicis, la narració. Efectivament, quan emergeix la narrativa per sobre de la violència sorgeixen les bretxes: (1) la tesi central del complex militarista de la defensa a ultrança del dret d’Israel a l’autodefensa ha estat matisada (2) per la posició socialdemòcrata d’alto el foc i reconeixement de l’estat palestí. Un tercer grup creu que (3) els palestins tenen dret a l’autodefensa, també. Les milícies houthies han aconseguit que els grans operadors de mercaderies occidentals suspenguin l’activitat a través del canal de Suez. En resposta a aquest fet, Joe Biden envia vaixells de guerra al mar Roig. No és poca cosa.

Bel·licistes i pacifistes, amb molts matisos i gradacions, un debat molt europeu. Benzina per a les pròximes eleccions europees. La d’Ucraïna i la intervenció d’Israel a Gaza són dues guerres pròpies del tardocapitalisme. Ucraïna és el camp de batalla contra el fill bord  de l’experiment neoliberal a Rússia i els seus oligarques. La invasió de Gaza és la continuïtat de l’absurd colonial, en una regió de la qual el valor geoestratègic futur acaba de ser posat en dubte per la Cimera del Clima, en acordar l'inici de la fi dels combustibles fòssils. En un món humanitzat, lluny dels mercats, el més raonable seria la desmilitarització de les zones en conflicte. Passa tot el contrari: Israel i EUA cada cop estan més aïllats a l’ONU. En el mateix instant, a Europa, el gir autoritari del tardocapitalisme s'identifica amb l’atlantisme i amb les tesis sionistes, en contraposició a l’Europa de la gent comuna i dels drets socials. El pèndol oscil·la entre una posició i l’altra. Mentrestant, Rússia i Xina observen. Emergeixen nous líders del sud global.  

Moment de dilemes. El foc és sinònim de destrucció o de llum per a l'esperança? Els Abu Qays del món o els Goliats del sistema?