FLA, FLA, FLA

Són dies calents pel que fa a Rodalies i també a Mitjana Distància. Però això no té remei proper, perquè no és conseqüència de l’estupidesa, sinó d’un model de construcció nacional d'Espanya expressat amb la política d’infraestructures. Un model assentat durant segles, que vam comentar a bastament a Espanya, capital París. Aquest model fou impugnat pel procés independentista, que va quedar desarborat per la incompetència dels protagonistes a les institucions autonòmiques i la determinació dels qui s’hi oposaven des de les institucions espanyoles. Al Procés, no al model. Però escampar llàgrimes per la llet ja vessada és només un exercici de malenconia que no ajuda ni qui el fa ni qui el rep. Les infraestructures seguiran com estan, perquè la política seguirà sent la mateixa; els que decideixen saben que tot aquest desori ni ha tingut ni tindrà sanció electoral. La identitat pesa més. I en un parell de dècades ja se’n tornarà a parlar, si de cas.

Mentrestant, seria recomanable cuidar la consistència en allò que surti, per pobre que sigui, de la política catalana. Més que res per no confondre l’audiència més del que ja ho està. I la condonació d’un part del fons de liquiditat autonòmic, el famós FLA, ha generat una veritable cerimònia de la confusió.

L’anunci més precipitat de la condonació parcial el feu la part catalana del pacte, explicant que es condonaven 17.104 milions d'euros, un 22% del deute de la Generalitat amb el FLA. I que això comportaria una reducció d’entre 200 i 250 milions anuals d’interessos pagats per la Generalitat a l’Estat. Però, poc després, la ministra d’Hisenda i candidata del PSOE a les pròximes eleccions andaluses, María Jesús Montero, anuncià condonació parcial urbi et orbi, fins i tot a qui no tingués deute amb el FLA [sic]. En resum, el deute condonat amb les autonomies de règim comú (Euskadi i Navarra mengen a part) seria de 83.252 milions d'euros.

La loteria tenia efectes diferents en cada comunitat, segons els paràmetres de comparació que s’adoptin. En aquest diari es va fer amb detall a finals del mes passat, on es destacava que (1) Andalusia era la regió que guanyava més en volum de deute condonat, (2) les Canàries eren líders en percentatge de deute de FLA condonat (amb Catalunya i el País Valencià de fanalets rojos), i (3) Andalusia, el País Valencià, Castella-la Manxa, Catalunya i Múrcia empataven en deute condonat per habitant (que ha estat el paràmetre real que ha cuidat el govern central). Que la població de referència per al càlcul (la "població ajustada") sigui trampa és complex i queda per a un altre dia.

Amb tot, qui no es conforma és perquè no vol, es diu, i no importa si hi guanyen més altres si aquí ens estalviem un parell de centenars de milions en interessos. Així la Generalitat podrà gastar més i girar full. És aquí, precisament aquí, on aquesta interpretació fa figa, perquè és inconsistent amb la versió catalana en la discussió sobre les balances fiscals, que s’havia imposat en la pertinència de neutralitzar el dèficit anual; perquè si l’Estat ha gastat més que ha ingressat, aquest deute l’hauran de pagar en el futur els ciutadans (en el nostre cas, els catalans). I, si encara subsisteixen discussions intenses sobre si cal tenir en compte el benefici per a les regions dels diners que l’Estat gasta en la capital (tècnicament parlant, càrrega-benefici versus flux monetària), només alguns personatges estrambòtics neguen encara que cal neutralitzar el dèficit.

Com es tradueix això en l’avaluació de la condonació parcial del FLA? Igual que amb les balances fiscals: neutralitzant el dèficit. Perquè el deute condonat que deixaran de finançar les autonomies el finançarà l’Estat, i l’Estat és els contribuents de les regions de règim comú. Això vol dir que els contribuents catalans, com tots els que no són bascos o navarresos, pagarem amb impostos estatals la condonació, igual que fins ara pagàvem els interessos abonats per la nostra comunitat.

I com neutralitzem el dèficit en el cas dels contribuents catalans? Comparant el percentatge de condonació del FLA que ens han assignat i el percentatge que ens toca de finançament del deute estatal que ans pagaven les autonomies. En números la cosa va així: els contribuents catalans obtenen el 20,5% del FLA condonat a tot Espanya (17.104 de 83.252 milions). Quant haurem de pagar? Podem aproximar-ho pel percentatge del PIB espanyol (excepte el País Basc i Navarra) generat a Catalunya: el 21%. O pel percentatge de tributs estatals recaptats a Catalunya; la mitjana els darrers deu anys és el 20,6%. La diferència entre el que ens perdonen i el que pagarem és el guany o pèrdua. En el nostre cas, una molt lleugera pèrdua; ben bé cap per mans (aquí hi ha el resultat per totes les regions).

En resum, els catalans pagarem per un cantó –a l’Estat– el que ens estalviarem (o es gastarà de més) per un altre –la Generalitat–. Se’n diu equilibri general. I, més en general, igual acabem perdent alguna ploma quan tornem a debatre sobre balances fiscals. Encara que, si és el cas, tampoc tindrà cap transcendència pràctica, molt probablement.