Les festes de graduació i el silenci

ja no basta acabar un curs. Ara cal graduar-se. D’Infantil, de Primària, de Secundària i de Batxillerat. Nins de cinc anys amb birret i banda, famílies emocionades, photocall, música èpica, discursos transcendents i una posada en escena que sembla anunciar l’entrada a la universitat o la fi de l’etapa universitària quan, en realitat, només arriba l’estiu. La cerimònia de graduació s’ha convertit en un fi en si mateixa.

És una importació nord-americana, sí, però sobretot una vella tradició de l’escola privada, especialista a convertir qualsevol pas administratiu en un acte solemne i preparat per afavorir el consum. El problema no és la festa. El problema és que l’escola pública també s’hi ha abonat amb un entusiasme sorprenent. Com venia a dir el professor Josep Ramon Cerdà a X fa uns dies, inquieta veure docents dedicant esforços a donar transcendència a un ritual buit mentre costa molt més trobar el mateix entusiasme per discutir què passa dins les aules.

Perquè aquestes graduacions no surten del no-res. Es preparen en hores lectives, mobilitzen professorat i alimenten una cultura de l’aparença que té poc a veure amb l’aprenentatge. És més senzill organitzar una desfilada de birrets que afrontar un debat sobre el nivell educatiu, la comprensió lectora i el deteriorament de l’exigència acadèmica.

Entretant, a les Balears regna un silenci insòlit. Mentre els docents de Catalunya i del País Valencià han protagonitzat mobilitzacions per denunciar les polítiques educatives, aquí gairebé no hi ha protesta. El company Jaume Cladera observava en aquestes pàgines que el conseller Antoni Vera té el col·lectiu satisfet. Però no precisament perquè s’hagi emprès una reforma profunda per millorar la qualitat de l’ensenyament. La recepta sembla ser una altra: complements econòmics, més recursos, menys càrrega i mesures agradoses. Els exàmens s’avancen tant que el juny moltes aules funcionen a mig gas, quasi buides. Ara s’hi afegeix la promesa d’un any sabàtic per a la major part del professorat, un regal difícil d’explicar quan cada inici de curs falten docents per cobrir places.

És una política de satisfacció immediata. Cada hora dedicada a la festa de les graduacions i cada setmana lectiva que es buida de contingut és temps que es resta a l’objectiu d’ensenyar. També ho és crear un Batxillerat públic reservat als alumnes excel·lents, una idea que recorda més els models selectius de l’ensenyament privat que una escola pública compromesa amb la igualtat d’oportunitats.

Però els docents gairebé no protesten. I encara hi ha un altre silenci significatiu: el de les famílies. Durant anys varen plantar cara a decisions educatives que consideraven equivocades. Ara, massa canvis s’aproven sense comptar-hi i sense informar-les i la seva veu gairebé no se sent. Potser és perquè tothom pensa en la pròxima graduació. Sempre és més fàcil celebrar una escola ideal que exigir-ne una de millor.