La felicitat d’‘El precio justo’
La batalla televisiva a Espanya s’ha tornat aferrissada els dilluns. Per combatre el superèxit de la telenovel·la turca Mujer d’Antena 3, Telecinco ha apostat pel retorn d’un programa històric de la televisió mundial: El precio justo. A Espanya ja es va emetre entre el 1988 i el 1993 amb Joaquín Prat al capdavant. El format original, The price is right, és el programa més longeu de la història. Va néixer als Estats Units el 1956, quan poc més de la meitat de la població tenia un aparell a casa. Era l’època en què la televisió s’estava convertint en el nou mitjà de masses i l’espectacle estrella eren els concursos. No era casualitat. Com a conseqüència de la Guerra Freda, els Estats Units havien encetat la carrera tecnològica amb la Unió Soviètica i els ciutadans es valoraven per la seva intel·ligència i coneixements. Per aquest motiu funcionaven els concursos de cultura general, que convertien en milionària la gent més humil que demostrava una ment prodigiosa.
The price is right va sobreviure als escàndols de frau que van afectar els concursos més populars de la televisió nord-americana. Aquest format que consistia a endevinar el preu d’objectes quotidians i regals de luxe va subsistir fins al 1965. Va acabar devorat per l’èxit de les primeres sèries de ficció, que van fer perdre l’interès pel joc. Però el programa va reaparèixer el 1972, en plena devaluació del dòlar i amb Richard Nixon a punt de ser reelegit pels nord-americans. Els aparadors amb premis caríssims van tornar a enganxar l’audiència. La popularitat de The price is right ha servit fins i tot per dur a terme estudis de psicologia per explicar la conducta humana a l’hora d’elaborar estratègies o prendre decisions.
El programa, en qualsevol de les seves franquícies, traspua el masclisme dels estereotips televisius: ells presenten i elles fan d’hostesses. Ara han inclòs nois joves en els aparadors per dissimular el sexisme caduc. És un programa que apel·la al desig de posseir fins i tot el que no necessites. El maig del 2015, en l’edició dels Estats Units, Danielle Pérez, una concursant sense cames i que anava en cadira de rodes, va guanyar una cinta de córrer com les del gimnàs. No era cap broma.
El precio justo, el concurs per excel·lència del capitalisme, ara torna a Espanya en plena crisi econòmica, amb Luis Larrodera esgargamellant-se per anunciar els objectes i amb Carlos Sobera interactuant amb els concursants. La gran tómbola televisiva és un joc hiperactiu, ple d’estímuls sonors i visuals que bombardegen els espectadors i exciten els participants. Sempre s’ha dit que els que saben bé què costen les coses són els pobres perquè els rics no miren mai el preu. Per guanyar has d’endevinar quant val una capsa de bastonets de cotó per a les orelles, una bateria de cuina o un creuer i, així, optar al gran aparador final, envoltat d’hostesses que fan mímica per mostrar l’entusiasme del regal. És l’espectacle de l’obscenitat del desig, de l’obsessió malaltissa pel preu i el missatge que la felicitat te la donen els béns materials.
Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió
