Amb la Feixina, res a fer
La iniciativa del diputat mallorquí de Sumar, Vicenç Vidal, de demanar que el monòlit feixista de la Feixina s’inclogui en el catàleg estatal de símbols franquistes és, sens dubte, lloable, necessari. Com també ho és la determinació del govern de Pedro Sánchez de posar-se ferm amb la memòria democràtica i contra tota lloança de la dictadura. El problema és que tot això a la Feixina li arriba quan ja no serveix de res. Amb la Feixina, res a fer. No hi ha res a fer ara, ni demà, i em sembla que tampoc d’aquí a molts d’anys.
Tocaria un mínim d’honestedat. Perquè quan els partits d’esquerres que avui governen l’Estat sí que varen tenir aquí el poder per tombar el monument, no només no ho varen fer, sinó que varen mirar cap a una altra banda. No es varen atrevir. Varen pasterejar. Varen allargar terminis. I, el que és pitjor, varen acabar blanquejant el monument amb excuses legals, por institucional i càlcul polític. Tot això, tenint informes clars, rotunds i reiterats dels tècnics de Patrimoni del Consell de Mallorca –qui són o haurien de ser l’autoritat en aquesta matèria– que deien exactament el mateix que diuen avui i ho varen dir fins i tot als jutjats: la Feixina no té cap valor patrimonial. Zero. Nul. És un símbol franquista sense maquillatge possible.
Aquest criteri no és cap extravagància tècnica. El comparteix una part important de la societat mallorquina i, sense cap mena de dubte, la majoria dels votants d’esquerres. Però no es va fer res quan es podia fer. I quan es va intentar reaccionar, ja tot estava ben cuinat: informes a mida, expedients administratius plens d’irregularitats i una teranyina judicial dissenyada per salvar un monument inaugurat per Franco a finals dels anys quaranta.
Avui, la realitat és pitjor, és quasi obscena. Perquè la Feixina ja és un bé patrimonial protegit, aprovat i, per això, blindat per administracions governades per la dreta amb l’extrema dreta al costat o alenant-los al clatell. Amb la Llei de patrimoni a la mà, la Feixina no es tomarà. A Palma, fins i tot, s’acaba de decidir que es dedicarà un carrer a qui en va ser l’arquitecte. I al seu voltant, l’extrema dreta hi continua celebrant, impune, les seves efemèrides. Tot en ordre.
És clar que cal incloure la Feixina al catàleg estatal de símbols que atempten contra la memòria democràtica. Només faltaria. Però que ningú engani ningú, això no desfarà el mal fet. No revertirà la covardia política que hi va haver durant anys per parts dels qui renunciaren afrontar un conflicte que sabien que existia, ni tampoc la determinació que han demostrat els altres tot d’una que han tingut poder per eternitzar-la.
Ara com ara i si no canvien molt, però molt, les coses, la Feixina ens dona una lliçó amarga. Quan la democràcia dubta, el feixisme arrela. I mirar cap a una altra banda no és neutral. Té conseqüències. I sovint duren dècades.