Tenim una feina a fer
Si el bon metge ataca les causes de la malaltia i no només els símptomes, el bon polític hauria d’estudiar les arrels d’un conflicte i no limitar-se a reprimir-lo per després concedir la gràcia del perdó. No existeix a Espanya aquest polític, o està en l’ostracisme, i per tant el cas dels catalans, com se’n deia al segle XVIII, continua ben vigent malgrat que el PSOE proclami que el conflicte conegut com el Procéses pot donar per tancat. El Procés no estarà tancat fins que l’amnistia s’hagi aplicat a tothom. Però el que és segur és que el conflicte roman, i els qui ho creiem tenim deures per fer.
El primer deure és oblidar el 2017 i fer un inventari de forces i febleses. El següent és buscar i fer créixer una fornada de dirigents polítics i ciutadans que rellevi aquells que ja no hi són o els que ja no ens són útils. I aquí no parlo només de lideratges, sinó de formar una classe política menys mediocre que l’actual, amb una mirada nova. Aquesta nova fornada necessitarà també coses a dir, i per tant li caldrà el suport de totes les noves veus que, amb una mirada menys contaminada sobre el nostre passat recent, puguin marcar noves estratègies i horitzons. Per dir-ho de forma frívola, el catalanisme necessita fer un multitudinari càsting nacional.
El segon deure és fortificar la identitat catalana. Això sonarà supremacista, però només als veritables supremacistes. També pot semblar una esmena a l’estratègia d'“eixamplar la base”, tan bescantada pel seu notori fracàs (del qual me’n sento ben partícip). Però no: fortificar és més aviat un pas previ i necessari a l’eixamplament. La comunitat nacional s’ha d’enfortir pel bé del país –perquè sense un pinyol fort, connectat amb la cultura, el territori i el patrimoni comú, Catalunya no serà res més que una nova àrea temàtica de Port Aventura–, però també perquè des de la fortalesa i l’excel·lència serem més capaços d’interactuar amb la resta del país, amb totes les expressions de la seva pluralitat, si són amistoses; o de confrontar-les, si són hostils.
Això demana militància i agitació, sens dubte, però sobretot una feina sistemàtica de reforç i consolidació de la realitat catalana. Poso com a exemple el que està fent Accent Obert (antiga Fundació puntCAT) per potenciar la creació catalana en l’àmbit digital. Si poguéssim replicar el que fa aquesta gent a l’escola, l’audiovisual, l’empresa, el món sindical, la pagesia, les arts i la cultura, els moviments socials, aconseguiríem el que ara mateix està en risc: que ningú pugui viure d'esquena al cor bategant del país. La qual cosa, per cert, no passa només per la llengua, sinó per dibuixar, tots junts, un somni col·lectiu. Si fem les coses així, la política vindrà sola, tot darrere.
I algú dirà: ja ho vam intentar i vam punxar. I és cert. Per tant, ho hem de fer diferent i millor. Qui ho faci haurà de ser més llest, més agosarat quan toqui i més astut. Haurà de saber quan i on calen un milió de persones, i quan i on en calen tres-centes, o tres mil. Haurà de saber treballar i agitar el vesper, al mateix temps. Haurà de treure el màxim suc de l’autonomia (per exemple, construint una hisenda pròpia) i utilitzar l’adversari (per exemple, amb l’amnistia), treure profit dels seus problemes, que com veiem últimament són notoris. I també haurà de ser conscient que, en el moment polític actual, no és el moment de falses èpiques ni de partides de Chicken Run.
Us sembla que aquesta cançó ja l’heu sentida? Potser és que, com a mi, se us ha passat l’arròs. Però és una certesa que cada generació busca la seva banda sonora. I estic segur que la sonsònia que emet avui el Palau de la Generalitat difícilment podria competir amb un "incendi de timbals" com el que cantaven els Manel.