A favor de la televisió de canapè
BarcelonaUn dels problemes estructurals de TV3 és la seva poca capacitat de reacció si un programa o una sèrie no funciona. Els contractes se signen per temporades d’un trimestre, o per tot el curs, i és lògic que una televisió pública no sigui de destral fàcil si el Parlament del seu país li ha encomanat que sigui motor del sector audiovisual.
A partir d’aquí, en els últims temps el canal ha adoptat una política d’impulsar projectes de més curta durada, ni que sigui també per una qüestió de migradesa pressupostària. En són exemples els quatre episodis d’Incidents, els cinc de Quanta guerra! o les deu píndoles d’Una història de la literatura, a raó de dues per setmana. Alguns han funcionat molt millor que d’altres, però la seva bondat no és tant l’audiència com la capacitat d’obrir noves fórmules en una casa que, en l'última dècada, ha pogut fer molt poques apostes cada any. Ara, ni que sigui gràcies a les injeccions extres de Cultura, se'n poden fer unes quantes: algunes de grans, però avui em centro en la perdigonada de projectes de baix pressupost que permet el diàleg amb el sotabosc creador. Renovar cares a TV3 ha de seguir sent prioritari.
Incidents, en aquest sentit, és l'espai més paradigmàtic. Contactar amb quatre companyies teatrals i demanar-los que, en un pla únic continu, creïn una ficció televisiva és una gran idea. El capítol de La Calòrica potser no està entre les seves creacions més felices, però era molt grat veure el seu univers de vodevil polític traslladat a la pantalla de TV3. Estaven programats quasi a mitjanit i els 60.000 espectadors que va tenir de mitjana poden semblar poca cosa, per a un canal televisiu. Però, per a la companyia, és tot un món. El seu èxit De què parlem quan no parlem de tota aquesta merda –no se'l perdin, ara que està de gira per Catalunya– va ser vist fa un parell de temporades per 14.500 persones, i això exhaurint entrades. Ara, d’una sola tacada, han quadruplicat aquesta audiència només en consum tradicional, i encara caldria sumar-hi les xarxes.
En uns temps de saturació d'oferta, té sentit que TV3 jugui a la dispersió i vagi a buscar també els públics de nínxol. Si, a sobre, aquests canapès tenen un marcat accent cultural, oli en un llum. Haver renunciat a la cultura per salvar el share del primer canal potser tenia sentit des d'un punt de vista de defensa de TV3 com a pal de paller de la comunicació a Catalunya. Però, encara que les audiències de la cultura acostumin a ser modestes, una televisió sense una programació cultural forta difícilment podrà complir el seu servei públic, ni la vocació nacional.
