Fascinació gallega

País complex i fascinant que acostumem a despatxar amb quatre tòpics desganats, Galícia es troba en campanya per unes eleccions que poden ser determinants, tant per la possibilitat d'un canvi en la governança de les institucions gallegues com per les repercussions en la política espanyola. Els gallecs tenen l'oportunitat d'aparcar el caciquisme, que no és poc. I el PP es juga alguna cosa més que un govern autonòmic: després d'haver conquerit Andalusia, i d'haver recuperat (de la mà de Vox) el País Valencià i les Balears, perdre Galícia seria per al PP un cop que minvaria seriosament les forces que pot oposar al pèrfid sanchisme, i que sobretot deixaria encara més tocat el lideratge de Feijóo. L'actual gallec (l'han precedit, en èpoques diferents, Rajoy, Fraga o Franco) al capdavant de la dreta nacionalista espanyola gesticula i sobreactua amb l'excusa de la llei d'amnistia, però s'aguanta amb pinces a la presidència del PP després d'haver vist com la Moncloa li fugia de la punta dels dits, en benefici del literalment odiat Pedro Sánchez.

Cargando
No hay anuncios

De fet, bona part dels insults i les mentides que en els últims temps hem sentit de boca de Feijóo, relatius a la fictícia vinculació entre l'independentisme català i el terrorisme (al qual s'apuntaria també el PSOE, i tot perquè el mencionat Sánchez pugui viatjar en Falcon: aquest és el nivell), són una mica més forts de l'habitual per una triple necessitat: mirar de fer oblidar el fracàs a les eleccions generals del 23 de juliol (inesperat, més que més després de l'èxit, igualment sobrevingut, a les autonòmiques i municipals); intentar expel·lir una mica de fum sobre els pactes amb Vox, venent la idea que els pactes amb independentistes catalans són molt més nocius i antidemocràtics; i –last but not least– remar per la revalidació de l'únic resultat que els val als peperos, i que no és altre que la majoria absoluta. Com a tot arreu, es podria afegir, però a Galícia amb una particularitat, i és que el PP no pot comptar allà amb la crossa de Vox, perquè aquest partit a penes té presència allà, i tot indica que seguirà sent extraparlamentari. A Galícia, tot el vot de la dreta nacionalista, des de la tradicional fins als neofeixistes de nou encuny, segueix concentrat en el PP. I els sondejos indiquen que aquesta majoria absoluta podria decaure, en benefici d'una entesa entre el BNG d'Ana Pontón –com a primera força progressista– amb els socialistes, i amb una presència nul·la, o residual o testimonial, de Sumar.

Això fa que la campanya del PP es basi en l'atac contra Pontón, a qui els mitjans afins a la dreta espanyolista arriben a presentar amb titulars que la tracten de niña de aldea, i a qui intenten associar, en una torsió massa difícil fins i tot per als especialistes en intoxicacions de l'opinió pública, com una espècie de seguidora o sucursalista de Puigdemont o Junqueras. La realitat és que la força emergent d'una figura com Pontón (enfront del ranci Gonzalo Rueda, relleu de Feijóo a la Xunta i a la candidatura del PP) és, per si mateixa, una notícia excel·lent.