El que faltava: Trump contra Sánchez

Pedro Sánchez em recorda el monòleg El nàufrag, de Joan Capri, on sortia aquell fabricant de teixits que era l’únic que nedava tan tranquil enmig del naufragi perquè “ui, aquest, que en fa de temps que està amb l’aigua al coll”. La justícia, que no li perdona ni els indults ni l’amnistia, li investiga la família i va darrere del ministre Bolaños (“el que pugui fer, que faci”), i l’autogol escandalós del cas d’Ábalos, Cerdán i Koldo, l’han deixat penjant d’un fil.

I llavors apareix Donald Trump amenaçant amb el seu llenguatge habitual de pinxo: “Tan bé que va l’economia espanyola i, en canvi, aquesta economia podria saltar pels aires si li passés alguna cosa dolenta”. I que s’encarregarà “personalment” que Espanya pagui el doble d’aranzels si no destina el 5% del PIB a defensa. El Cèsar no accepta províncies rebels.

Com que en política no hi ha casualitats, no sabem si Sánchez ha decidit que l’única manera d’aguantar és posar-se Trump en contra per posar-se la gent a favor, però negar-se a gastar el 5% en defensa és raonable si no volem veure encara més trinxat el nostre estat del benestar.

Trump parla com si els Estats Units no es beneficiessin de les bases militars que tenen a Espanya des de fa dècades, com si les empreses d’armament nord-americanes no fossin les grans beneficiades amb aquest augment de la despesa en defensa i com si el món fos més segur com més diners es gasten en armes. El problema de Sánchez és que li fa un pols a Trump però està sol davant de 30 països més que li recorden que l’OTAN és un club, i que els socis dels clubs tenen obligacions.