Els Estats Units i la normalització del feixisme del segle XXI
No deixa de sorprendre’m la tremenda capacitat que tenim d’empassar-nos el feixisme del segle XXI que representa Donald Trump i de pas, de normalitzar allò que fa just un segle va derivar en un dels pitjors episodis de la història de la humanitat. La patètica imatge dels líders europeus a la cimera Trump-Putin sobre Ucraïna és l’evidència que a la UE li costa més tenir una posició pròpia que continuar subordinada als Estats Units, per molt que aquests vagin en contra dels interessos europeus, com també s’ha vist amb els aranzels.
D’ençà de la pandèmia, la feixistització de la societat i la política nord-americana ha anat a tota màquina, impulsada per la propaganda i la concentració de capital i poder mediàtic. Trump mateix és un magnat dels mitjans de comunicació, un modelador de l’opinió pública a un país on el Partit Demòcrata no ha estat capaç d’emancipar-se del mateix capital que ha duit Trump a la Casa Blanca, i on els malestars socials són tan profunds com irresolts.
La relació del “país de la llibertat” amb el feixisme no és nova, i ens remet a la segregació racial que va imperar fins ben entrada la segona meitat del XX, impedint l’accés de les persones negres a l’educació, el transport públic i la representació política, entre d’altres. El nazisme també va tenir un ample ressò a la societat nord-americana de fa un segle, quan personatges com Rockefeller finançaven els experiments eugenèsics del Tercer Reich, i Henry Ford esdevenia una “inspiració” per al mateix Hitler, tal com aquest explica al Mein Kampf. El fuhrer va aplicar la cadena de producció en massa als camps de concentració del Reich, i va condecorar Ford el 1938.
Tot i que amb l’entrada oficial dels EUA a la II Guerra Mundial al bàndol dels aliats va suposar la prohibició o limitació d’activitats de les organitzacions nazis i feixistes al país, allò cert és que durant els 40 i 50 allò que la democràcia de referència d’occident va perseguir amb força varen ser les persones acusades de simpatitzar amb el comunisme: des d’artistes com Chaplin i Orson Welles a científics com Oppenheimer i Einstein. Els i les comunistes d’avui serien tots aquells considerats woke, per no dir aquells que plantegin qualsevol mínima crítica o alternativa al reaccionari Make America Great Again (MAGA).
Els EUA de Trump encarnen a la perfecció la definició de feixisme d’intel·lectuals com Paxton: la conversió de la immigració en l’enemic intern i la invenció d’enemics externs com l’Islam i Veneçuela; el negacionisme tant del canvi climàtic com de la ciència, sintetitzat en la màxima del vicepresident Vance de “les universitats són l’enemic”; un nacionalisme tan excloent com contradictori amb una nació construïda a partir de la immigració; la criminalització del feminisme i de tota diversitat de la mà d’una virilitat agressiva; i la concentració de poders, després que la Cort Suprema hagi limitat el poder i l’autonomia dels tribunals federals; i la recent creació de l’ICE, un cos armat paral·lel a la CIA i l’FBI, encarregat de les ràtzies contra les persones racialitzades… Sense gaire esperit crític ens empassam, com si fossin anècdotes, fets gravíssims que passen allà, però que van irradiant també la nostra societat, no sols a través dels lobbies i think tanks de l’extrema dreta connectada amb el trumpisme sinó també i sobretot de la cultura.
Per descomptat que en el rerefons hi ha les condicions materials de la gent i la transferència de capitals cap als més rics, però la cultura és la principal variable pel que fa a la naturalització del feixisme, i Hollywood, l’eina que fa que continuem considerant acríticament els Estats Units com els “bons” de la pel·lícula... Sigui quan Rambo III era el soci dels talibans, o cada vegada que salven el món sencer de l’enèsima amenaça alienígena… I allò que passa als Estats Units –on l’estat del benestar ja no existeix, on la violència armada i sistèmica és part del dia a dia– acaba tard o d’hora passant aquí, encara que també s’hi puguin presentar resistències.
Per tant, la resposta al feixisme, a més de política, ha de ser cultural. I això comença per descolonitzar-nos de la cultura de masses nord-americana, tan present en la nostra quotidianitat. No per vetar-la, com ha fet occident amb els creadors russos, sinó per mirar-nos-la críticament. Però també implica ser capaços d’imaginar, col·lectivament, una societat no distòpica on tothom pugui gaudir d’una vida digna de ser viscuda. Una societat on l’aspiració de les persones empobrides no sigui ser milionàries, ni la de les dones reproduir els rols de poder patriarcal, ni la dels ecologistes refugiar-se a l’hort particular. Una societat on els matons no siguin els líders ni del món ni d’una comunitat de veïns. I on la cultura sigui una eina per fer-nos lliures i no per adoctrinar-nos.