Esplendor i caiguda d’una elit
En un temps en què un missatge de 280 caràcters ja estableix doctrina, quan dedicar 5 o 6 minuts a la lectura d’un article de diari constitueix un esforç considerable, la publicació d’un llibre de 1.628 pàgines, d’un dens assaig d’història social i cultural, pot semblar una aventura forassenyada. Per fortuna, no ha estat aquest el parer dels responsables d’Acantilado/Quaderns Crema, que fa tot just unes setmanes van portar a les llibreries el monumental volum de Yuri Slezkine La casa eterna: Saga de la Revolución rusa.
Des dels estudis del britànic Edward Hallett Carr publicats als anys 1950-1970, passant pels de la francesa d'origen georgià Hélène Carrère d’Encausse, el francès Georges Sokoloff, l’alemany Karl Schlögel, etcètera, les recerques acadèmiques sobre la història soviètica són nombroses i sòlides, i naturalment van experimentar un salt qualitatiu arran de la fi de l’URSS, el 1991, i la subsegüent obertura d’arxius i altres fonts. Dins d’aquest paisatge, però, la de l’historiador i antropòleg nord-americà d’origen rus Yuri Slezkine –apareguda en anglès el 2017, i ara esplèndidament traduïda al castellà per Miguel Temprano– constitueix una aportació tan singular com rellevant.
Singular, en primer lloc, perquè La casa eterna no és, en aparença, un llibre d’història política, sinó més aviat un estudi d’història sociocultural sobre la primera elit soviètica, sobre la generació d’homes –i algunes dones– nascuts en l’últim terç del segle XIX, que van prendre el poder el 1917-1919 i van dirigir la nova Rússia bolxevic (dirigir en tots els terrenys, de l’econòmic al literari, del policial a l’ideològic o el diplomàtic) fins a la segona meitat dels anys 1930. Una elit –parlem d’aquella que aquest volum descriu– de tal vegada un miler de famílies, per allotjar les quals es va erigir al davant del Kremlin, el 1931, la Casa del Govern, que serveix de metàfora i dona títol al llibre de Slezkine. Una nomenklatura envoltada de privilegis morals i materials (pisos confortables, limusines, datxes d’estiueig, balnearis exclusius...), alguns membres de la qual patien pel seu sobrepès en un país on acabaven de morir de fam (amb episodis de canibalisme...) fins a cinc milions de persones.
El volum que comento és també singular pel punt de vista analític: l’autor hi considera el bolxevisme una secta mil·lenarista apocalíptica; i això no pas com una boutade o un exabrupte, sinó amb sòlid rigor argumental i des d’un ampli coneixement de la història de les religions. Tanmateix, a l’hora de la veritat el Mil·lenni que els bolxevics esperaven no va ser el radiant adveniment del comunisme, sinó el Terror desfermat per Stalin des de principis del 1935 contra aquella “aristocràcia roja” que, durant els quinze anys anteriors, havia cregut compatibles la construcció del socialisme i la lleialtat al partit de Lenin amb el manteniment d’una certa independència de criteri, d’un discret esperit crític, d’una mínima individualitat intel·lectual.
Però resultà que no. El complex obsidional (de viure en una fortalesa assetjada) del règim soviètic i les paranoies de Stalin van desencadenar, a partir de l’assassinat de Serguei Kírov, una espiral de suposades conspiracions contrarevolucionàries, faccions terroristes, xarxes d’espies i sabotejadors al servei del feixisme estranger que, a banda de justificar qualsevol fallada del sistema (tant si mancava pa en una determinada zona com si es col·lapsava la xarxa d’aigua potable, tot era culpa dels enemics infiltrats), legitimà la més gran cacera de bruixes que Europa hagi conegut al segle XX. Les xifres més conservadores parlen de cap a un milió d’executats, del doble d’empresonats i deportats als gulags i altres camps de treball a les regions àrtiques, d’incomptables infants i adolescents enviats als orfenats. Potser no és estrany que, si aquesta va ser la sort dels vells bolxevics i les seves famílies, la “Utopia d’Octubre” s’esvaís en tot just una generació i, a partir de la victòria del 1945 o de la mort de Stalin el 1953, els ciutadans soviètics es limitessin a fer la viu-viu, obedients a la façana del sistema, però sense cap fe en les profecies fundacionals.
Tot això, Slezkine ho explica sense truculència, des d’un aclaparador desplegament de fonts escrites i orals, amb una agudesa irònica de la qual no em resisteixo a mostrar-ne algun exemple. “El marxisme desenvolupà una concepció molt plana de la naturalesa humana. Una revolució en les relacions de propietat era l’única condició necessària per a una revolució en els cors humans”; “Una de les raons de la fragilitat del marxisme rus va ser que la doctrina del Partit no era prou russa. L’altra, que el país que conquerí era, en el fons, massa rus”. Potser tenia raó l’escriptor Leonid Leónov quan sostingué, després del col·lapse soviètic, que “la missió històrica de Rússia” havia estat “estavellar-se des del capdamunt de la grandesa d’un miler d’anys”, per tal de prevenir les generacions futures sobre “els repetits intents de crear un cel a la terra”.
Mentiria si els digués que és un llibre de lectura lleugera, però no ho faig si afirmo que és apassionant.
