De l’article de Màrius Aguilar (Conca, 1883-Montpeller, 1950) de tal dia com avui a Mirador (7-XI-1929). Vint anys abans, Ismael Smith (Barcelona 1886-Nova York, 1972) va posar al ¡Cu-Cut! (8-VII-1909) aquest acudit on deia: “–I doncs, que no et vols ficar a l’aigua? –Esperava que m’ho diguessis, perquè jo mai em fico a on no em demanen”. Enguany és el cinquantenari de la mort de Smith.
Qui va ésser? Un gran escriptor, dolent profeta: Eugeni d’Ors. La vida que s’apropa serà socialista i senzilla –assegurava cap a l’any 1921. Dolent profeta. No trigaren gaire els cabarets a omplir-se de tanguistes i bàquics bevedors de xampany, els escenaris a trepidar sota la negrada afrodisíaca i coreogràfica, l’Opera a presenciar els més sumptuosos balls que París recorda, la literatura a compondre defenses de l’amor socràtic i lèsbic. I és que les guerres, com les revolucions, mai no han estat gaire prolífiques d’austeritats. ¿Què va ser el dia de l’armistici, sinó una bacanal? Aquells homes de la guerra del 14 s’apressaren a treure’s els capots bèl·lics, i arribats els estiueigs mundans, anaren despullant-se fins a convertir-se en “poilus” de platja, els “poilus” de les trinxeres. Després, s’hi varen sumar esnobs amb renda, artistes excèntrics, aventurers i estrangers amb calendari recreatiu, que han format la Internacional del butxarisme, que un dia té assemblea al Lido o a Deauville i un altre, com aquest mes passat a Cannes o a Biarritz. Aquesta petita Internacional torna a reproduir les mateixes atzagaiades d’aquelles “merveilleuses” i d’aquells “incroyables” que es llençaren després de la Revolució i de les guerres de la Revolució, a la moda de les “sense camisa” per a fer burla dels “sans culottes”, i al vals, importat d’Alemanya que trencava el cerimonial del minuet, per a confondre les cames. Moltes vegades hem pensat en l’extraordinària semblança de la nostra època amb l’interval entre la caiguda del Terror i l’adveniment de Bonaparte. Madame Hasselin o Josefina Beauharnais marquen la moda. No van amb faldilles curtes, però sí amb la faldilla oberta per un costat amb una túnica de glassa cada vegada més transparent. No ballen el charleston, mes sí el vals que escandalitza a les senyores enyoradisses de les pavanes i gavotes. A París, com ara, hi ha més de sis-cents salons de ball. Com ara, també, cal que una dama “à la page” parli de política, estimi les lletres i les arts. La senyora es barreja amb la pecadora. Perquè, a França, la paritat resulti més forta, passen pels salons els nobles arruïnats per la Revolució, com ara passen els nobles russos, i mentre els rendistes gairebé no cobren, els diputats es fan augmentar les dietes. [...] Les platges encara no estaven llençades. Ni Deauville ni Biarritz existien. Aquella neurosi ¿haurà arribat a la neurosi d’enguany? [...] La nostra època ho és de “butxarisme”, epidèrmic i transcendental. [...] Sortosament, de vegades, aquest butxarisme pren un aire salitrós i desvergonyit, i entre el butxarisme del segle XIX, hepàtic, i tristament decoratiu, i l’actual, impúdic i pagà, preferim aquest. Edmonde Guy corrent gairebé nua per la platja de Biarritz i una dona “prerafaelita” del fi de segle, l’elecció se’n va cap a la dona nua. Els pitjors són els mascles, els bútxares que apareixen amb “cache-sexe” per a fer el reclam de la seva pintura o de la seva filosofia.
