16/10/2021

L’escriptor i el seu personatge

No sé si avui Unamuno té molts lectors obligats als instituts i universitats, però estic convençut que té pocs lectors voluntaris, d’aquells que han escollit lliurement les seves lectures. I això que les controvèrsies sobre els seus últims dies l’han posat de certa actualitat. En el seu moment, a la universitat, em van obligar a llegir uns quants poemes d’Unamuno. A excepció d’El Cristo de Velázquez, bell i aterridor, no em van agradar. Tampoc em van agradar La tía Tula i Abel Sánchez, novel·les mediocres, encara que aquesta última tingués la virtut de posar en relleu la passió hispànica per l’enveja, que Unamuno anomenava caïnisme.

De les lectures obligades, El sentimiento trágico de la vida va ser, de lluny, la més interessant. Unamuno era valent en l’argumentació però avançava embarbussadament, amb el seu estil desendreçat. Va tenir, a més a més, el desavantatge comparatiu que jo, per aquella mateixa època, llegia El naixement de la tragèdia de Nietzsche, un text filosòficament enlluernador i d’un lluïment literari incomparable. El contrast era demolidor. En canvi no em van obligar a llegir el que, per a mi, és el millor llibre de Miguel de Unamuno, la novel·la Niebla, una meditació sobre l’existència en la qual dialoga amb Kierkegaard en profunditat.

Cargando
No hay anuncios

He tornat poc a Unamuno al llarg de la meva vida i he desenvolupat cap a ell una reticència potser injusta. Tinc la impressió que el personatge va devorar aviat l’escriptor, de manera que algú dotat de notables condicions intel·lectuals va acabar, com tants, arrossegant-se a l’aiguamoll del provincianisme. Diuen que Unamuno no escoltava a ningú més que a ell mateix, però aquesta veu també es va anar reduint amb el pas del temps fins a acabar en un aïllament erràtic i desorientat. Les seves opinions polítiques no eren sinó els vaivens del personatge.