L'escola desorientada
El curs s’acaba i, vist el caos final, pot semblar que l’escola també desapareixerà (o, si més no, necessitarà un descans llarg). He dedicat les darreres setmanes a mirar d’ajudar els adolescents que acaben l’ESO i tracten d’orientar-se a la vida. La immensa majoria viu en el desconcert feliç i s’ha apuntat mecànicament a fer més escola el curs vinent. No sabem el que duraran les ganes d’estudiar i aprovar mentre arriba l’hivern, però, per uns mesos, segueixen. Tot i així, la tempesta del proper curs ja apunta a l’horitzó. Com els personatges de la novel·la Encara he de viure, reclamen viure la seva vida i no una d’imposada.
I, mentre feia apunts d’orientació, pensava que l’escola ha acabat el curs de manera similar. Després de tres cursos d’adolescència turbulenta, sotmesa a velles crisis i a noves pressions, envoltada d’adults i autoritats amb poder i sense ascendència, semblava i sembla perduda. Però, així com l’alumnat que acaba l’ESO vol viure i suporta malament una vida imposada, crec que l’escola ha acabat molt més perduda i no em queda clar que vulgui rebotar-se contra el corresponent batxillerat imposat. Més aviat sembla l’adolescent que no vol créixer, enyora temps passats, i desitja tornar a la infantesa perduda (quan els deixebles eren submisos i el programa acadèmic el coneixement permanent).
Tornarà setembre i ens haurem de preguntar: ¿quina és la vida que l’escola actual vol viure? El que és segur és que no podem ni tornar a tenir un curs com el que acaba ni pensar que el món ja deixarà de canviar i l’eterna escola continuarà. Espero que minvi el maltractament institucional i que alguna benzodiazepina educativa calmi el malestar docent. Però, ¿podrem tornar a fer escola en les mateixes condicions?
No proposo cap tractament. Tanmateix, no aniria pas malament dedicar alguna estona de l’estiu a pensar en tres idees inevitables del setembre. La primera és planificar com aconseguir que el discurs col·lectiu sobre l’escola no quedi dominat pels grups familiars i professionals conservadors. Prou patiment té l’escola com per haver de suportar la moda dels discursos reaccionaris. No pot arrossegar cap llast perquè prou difícil és mirar d’atrapar un món canviat que cada dia és diferent. No pot renunciar a educar persones que han de viure dominant un manual d’instruccions al qual cada dia li canvien alguna pàgina.
La segona idea a rumiar és que tot plegat, crisis i sotracs, condueix a la vella pregunta permanentment amagada: ¿per a què volem l’escola i per a què necessitem mestres? Si la van tancar i no es va ensorrar el món, si podem ensenyar a distància i si les vagues no han produït cap dèficit a compensar... ¿cal mantenir la barraca? Fins ara havia pensat que la majoria dels meus col·legues no estaven al servei d’una escola pensada com a reproducció social (garantir que els que tenen continuïn tenint i els pobres es busquin la vida sense massa pretensions), però haurem de tornar a compartir i fer majoritaris alguns arguments. L’única escola que necessitem és aquella que construeix oportunitats vitals de desenvolupament per a qui no les té, per raons socials, familiars o d’avatars de la vida. El professorat que necessitem és el dels professionals experts en acompanyar vides a partir de l’aprenentatge i la relació.
Perquè la tercera idea té a veure amb aquesta professionalitat. Sabem molt bé que el bon professorat, quan es recuperi de l’estrès extra d’aquest curs, es tornarà a preguntar: ¿com aconseguiré aquest nou curs que el meu alumnat no perdi el desig de saber i les ganes d’aprendre? Espero que li deixin aparcar el currículum al fons del calaix i es pugui parar a pensar no què és allò que han d’aprendre sinó allò que no poden deixar de saber. I, com que haurà recuperat vida i entusiasme, tornarà a l’escola ple de neurones que imaginen com connectar aprenentatges i vida.
Espero que cap lectora o lector del ram estigui ja encès perquè no he començat pels recursos. Per posar calma recordaré que bona part del que s’ha pogut fer aquests darrers cursos de pandèmies vàries ha estat gràcies al professorat implicat i que els recursos afegits ja formaven part de forats estructurals anteriors. Però ho deixo per a les reivindicacions sindicals. Jo he de recordar en tot cas que cada nou curs descobrim nou alumnat empobrit. Cada curs sembla més impossible la lluita contra la segregació. Cada curs, una part significativa de la societat somnia amb societats homogènies i ben classificades, també a l’escola. I aquesta escola no pot ser la del curs vinent.
