23/12/2022

Escalada de violència a WhatsApp

Som a les portes de Nadal, una de les pitjors èpoques de l’any per als que formam part de grups de WhatsApp, no per vocació, sinó perquè no ens queda altre remei. En qüestió d’un parell d’hores, en el de l’equip de futbol del meu fill ja han arribat 17 missatges per felicitar les festes. I no només verbalment, sinó amb emojis, stickers, gifs, fotografies i dibuixos –em sap greu dir-ho, tan cursis i oblidables com cada any– en què he hagut de contemplar un ren amb els llums de l’arbre enredats a les banyes, un Pare Noel amb el lema “abraçades nadalenques” i dos ossos que també s’abracen en senyal d’amor i fraternitat, entre d’altres. En altres grups encara no ha començat l’ofensiva, i això és francament preocupant: significa que l’efusivitat es concentrarà en un període molt curt de temps, durant el qual no seré capaç de mirar el telèfon sense certa dosi ansietat.

A títol individual, també circulen postals digitals de diverses temàtiques. Els més religiosos t’envien imatges de naixements perquè recordis que això va d’alguna cosa més que de córrer a darrera hora a un gran magatzem a agafar alguna jugueta que t’ha demanat el capritxós del teu fill –saps que la deixarà de fer servir en qüestió de dies. Encara que, si ens posam en pla rigorista, ja va sent hora de felicitar Nadal amb alguna imatge de les saturnals romanes, que per aquests dies de desembre servien per relaxar les convencions socials i passar-ho bé sense haver d’anar a missa. També hi ha els que fan servir imatges d’un temps passat, quan encara hi havia hivern i no podies anar pel carrer sense abric ni bufanda, i t’envien estampes de paisatges nevats amb lletres brillants, normalment amb el color daurat com a bandera. I, com no, hi ha els que opten per espolsar-se els complexos i t’envien algun Pare Noel sense camiseta i ben musculat, perquè l’esperit no es pot manifestar sense la carn.

Cargando
No hay anuncios

Des de fa un temps ha entrat en joc una nova categoria: els estats de WhatsApp. En aquest terreny guanyen per golejada les imatges dels llums de Nadal. Com si fos un concurs de fotografia temàtic, molts dels meus contactes han decidit expressar-se artísticament i oferir al món la seva interpretació de la il·luminació que envaeix els carrers i ha llevat part de la seva dignitat als arbres.

I com que tot a la vida sempre pot anar pitjor, esper tremolant que arribi Cap d’Any. Perquè aquí ja es tracta d’un autèntic frenesí, d’una eclosió que va molt més enllà de la meva capacitat de resistència, la qual deu ser una mica inferior a la mitjana. Cada any em deman si no seria capaç d’apagar el mòbil, però som molt covarda i em conform a fer les telefonades imprescindibles abans de sopar amb el clàssic pretext de parlar abans que se saturin les línies, com si fos al segle XX. Després fic el telèfon en un calaix, una decisió que provoca la incomoditat d’aixecar-me cada quart d’hora o vint minuts per mirar si hi ha res important i queixar-me de la pallissa dels missatges. Perquè són temps de pau fingida i harmonia impostada.