01/03/2024

Som una escalada de violència discursiva

Palmamés de 140 vegades. Aquest és el recompte de tots els pics que Marga Prohens va pronunciar la paraula ‘som’ durant el seu primer discurs del Dia de les Illes Balears. Al principi, vaig pensar que era un recurs literari que no estava del tot malament, encara que les comparatives que va fer servir la presidenta semblaven un capítol de Barri Sèsam sobre el fet d’haver nascut a les Illes: “Som la mar Mediterrània”, “som l’enyorança de quan no hi som”, “som aquella remor de les ones a la platja”, “som el silenci tranquil dels boscs de la Serra”, “som la passa a la terra roja del sementer”, “som l’esperit emprenedor”, “som les famílies”... i uns quants ‘som’ més.

El problema va ser que l’enumeració no va acabar mai, que Prohens va llegir vuit fulls de ‘som’ i, és clar, amb una llista eterna de comparacions, una es demana a quines Illes viu Prohens. La presidenta va proclamar que “som turisme, som hospitalitat, som unes vacances”. En canvi, alguns pensam que som massificació, joves beguts en una festa sense fi –que de vegades acaba volant des del balcó d’un hotel–, contaminació i esgotament d’uns recursos que estan al límit.

Cargando
No hay anuncios

Quan va dir que “som les ganes d’iniciar un projecte de vida, de comprar-se una casa i formar una família”, era inevitable recordar que som el territori amb l’habitatge més car de l’Estat, on moltes persones i famílies han de conformar-se a viure dins una habitació per tenir un sostre on refugiar-se.

Prohens també va dir que “som el nostre camp i la nostra pagesia, que hem d’ajudar en la seva rendibilitat”. La llàstima és que també som un país amb el camp ple de xalets i piscines, on no menjam el que produïm, malgrat les mamballetes dels polítics que pugnen per fer seva una causa que ens pertany a tots menys a ells.

Cargando
No hay anuncios

El discurs va avançar fins a alçar el vol i allunyar-se cada vegada més de la realitat de les Illes. L’única persona que no va haver de fingir que l’entenia va ser la reina Sofia, que va demostrar que pot seure hores sense entendre res, com a una professional. I es va arribar a un nivell que podríem considerar d’escalada de violència discursiva, perquè les metàfores varen arribar a un punt insostenible, i m’imagín que els assistents a l’acte es devien llançar mirades de solidaritat per compartir un moment tan surrealista. Mentre algú mirava el rellotge, Prohens va proclamar: “Som el canterano i som el xifonier, som la mirada que mira al passat i intenta entendre si allò que som és allò que érem”. Està bé, això d’intentar entendre, encara que jo no ho vaig aconseguir perquè em vaig quedar bocabadada contemplant a través del televisor que també hi havia projeccions a les parets de la Llotja, que era on es va fer l’acte, que no donaven cap possibilitat d’escapatòria mental: “Som un llaüt al port de Maó”, deia una de les projeccions, mentre que una altra proclamava el surrealista lema d’aquesta diada: “Som el que estimam, estimam el que som”. Idò.