Equilibris i desequilibris
Els avantatges de saber caminar sobre una corda en equilibri venen de lluny. Segons sembla, els funambulistes van aparèixer a Roma el mateix any de la seva formació i la primera menció que se n’hauria fet esmenta que era per entretenir el públic durant la representació de la comèdia de Terenci titulada La sogra. Corria el 165 abans de Crist. I el tema continua candent, també el funambulisme. En l’art de la política puntua alt la disciplina del funambulisme, especialment aquestes setmanes.
L’escenari polític és molt fràgil. A totes les sobretaules algú es pregunta què passarà i més o menys ràpid s’arriba a la conclusió més honesta: ningú, ni els mateixos negociadors, ho sap. El que sí que se sap és que la negociació està oberta, que és un camp de mines per a les tres parts i que qualsevol gesticulació excessiva pot fer caure els negociadors al buit.
Qüestió de temps
El primer inconvenient per negociar és el temps. En un context de desconfiança profunda entre totes les parts s’han de bastir ponts i posar un programa de màxims i de mínims d’uns i altres. Però no només cal temps per negociar, sinó per explicar l’acord al qual s’arribi, que ha de ser assumible per a tots. Més o menys digerible per al PSOE de Múrcia i per als membres del Consell per la República. Que uns i altres s’ho empassin dependrà de la lletra petita del preàmbul de la llei i el grau d’humiliació que signifiqui. Algunes fonts parlen d’una “oda a la Constitució” que superi la mirada d’un Tribunal Constitucional que amb Conde-Pumpido pot ser benigne.
Els socialistes estan disposats a pactar l’amnistia si hi ha una rectificació de la unilateralitat, un propòsit d’esmena. Junts i ERC volen l’amnistia i un espai de negociació dels punts fonamentals (infraestructures, finançament, llengua, reconeixement de la identitat) amb un mecanisme de verificació extern de la negociació. Uns i altres hauran de justificar les seves concessions i transiten per la maroma. Si a Madrid s’hi juguen la investidura, a Catalunya estan a només un any de les eleccions. Per això el cap de l’oposició, Salvador Illa, ha sortit a la foto amb Sánchez. El missatge? El PSC ha guanyat les últimes eleccions a Catalunya, no vol ser curtcircuitat pel PSOE, aspira a tornar a guanyar les autonòmiques i se li mou la corda sota els peus quan Sánchez negocia directament amb Puigdemont. Com pot ser Illa l’alternativa si no capitalitza i participa en l’acord amb els seus contrincants polítics? Amb un Puigdemont i un Junqueras que podrien ser els caps de cartell electoral?
Els socialistes són conscients que la reactivació del sobiranisme dependrà de la seva capacitat negociadora per desactivar els greuges.
No és casualitat que Sánchez hagi pronunciat la paraula amnistia en una cimera europea quan el Tribunal d’Estrasburg ha preguntat al govern espanyol sobre l’aplicació dels delictes de sedició i malversació en la sentència del Procés i quan la presidenta del Tribunal Europeu de Drets Humans ha visitat Espanya.
L’últim tren
Si el PSOE i el PSC intenten coordinar-se i rebaixar l’ímpetu de Sumar reduint la seva rellevància en la negociació, la vicepresidenta i Jaume Asens s’han conjurat per començar a fer circular documents que posin el marc negociador. A ERC han deixat la interlocució en mans del molt discret Josep Maria Jové, que personalment s’hauria de beneficiar de l’amnistia. A Junts tot està en mans de Carles Puigdemont, que sap que aquest és l’últim tren i té l’habilitat política suficient per construir un discurs que faci tremolar la maroma sense fer-lo caure. Només és a les seves mans la decisió que comprometrà JxCat.
El desembarcament
Mentrestant, Feijóo no ha sigut capaç d’alliberar-se de la matèria fosca de la Comunitat de Madrid i veu com s’allunya del poder. Però està convençut que només és qüestió de temps que governi, perquè la legislatura fracassarà ràpid. Avui es passejarà pels carrers de Barcelona acompanyat de Díaz Ayuso i el seu vitriol. Hi haurà absències sonades per a qui vulgui comparar fotografies. El líder del PP acompanyarà aquells que posen la venjança per damunt de l’amnistia i sobretot són incapaços de preguntar-se en què es van equivocar ells.
L’amnistia pot posar el comptador a zero, i de la mateixa manera que la causa independentista ha de passar dels jutjats al Congrés i el Parlament, també el PP, el que resta de Cs i Societat Civil s’haurien de preguntar si tenen sentit sense confrontació. L’electorat català ja els ha deixat clar el recorregut que tenen quan l’únic punt del seu programa és l’enfrontament. Però l’escoltaran? Probablement continuaran encasellats per preservar el poder a costa de Catalunya i el sentit dels temps.