Energies lleugeres a les cases

I si això de l’apagada es torna a repetir? ¿Com evitar la dependència energètica en un context de demanda creixent i amb unes projeccions demogràfiques a l’alça? Com en els mesos de pandèmia, la insòlita crisi de l’apagada a la xarxa de Red Eléctrica torna a posar el focus a l’espai domèstic. Perquè va ser a casa, de nou, on ens vam refugiar quan va caure la fosca nit. I aquest cop, a sobre, no podíem dissimular mirant una sèrie digital.

Veiem la ciutat com un espai inevitablement contaminant, però podria ser un recurs si sabéssim llegir l’energia d’una altra manera, i si comencéssim a creuar coneixements entre pedres estàtiques (arquitectura) i fluids dinàmics (energies).

Per construir un entorn sense energies fòssils caldrà dibuixar, a més de cuines i menjadors, espais que s’escalfen sols, circuits termodinàmics, assolellaments i ventilacions que, fins ara, s’havien obviat gràcies a tres invents universalitzats: la finestra, la caldera de gas i l’aïllament tèrmic.

Energies lleugeres és el nom d’una exposició comissariada per Raphäel Ménard que va tenir lloc al Pavillon de l’Arsenal de París, ara fa un any, i que aportava dades rellevants sobre les ciutats europees dels darrers segles.

La ciutat de París comptava, a finals del segle XIX, amb 80.000 cavalls, que a canvi d’aliments vegetals transportaven matèria, llauraven els sòls i desplaçaven tota mena de carruatges. Avui les mobilitats descarbonitzades també depenen dels músculs, però en aquest cas dels humans: caminar, la bicicleta… Dilluns va ser un dia de festa major per a tots aquells que es movien en bicicleta, i no vaig poder evitar pensar en els fills dels meus amics danesos, que van en bicicleta sols a l’escola des de ben petits perquè a Copenhaguen ningú no circula en cotxe durant l’hora d’entrada i de sortida a les escoles. Les ciutats poden combinar mobilitats toves a hores convingudes sense haver de fer obres als carrers.

Hi ha unes fotografies sorprenents de Collserola pelada, sense ni un arbre, a principis del segle XX. S’atribueix al que explica Ménard sobre la biomassa, la fusta dels arbres, que ha estat el principal combustible de l’home des de temps immemorials. Però ja hem après que no cal encendre un foc a terra (que potser arriba a 200 o 300 graus), per escalfar un menjador. Les cases van anar canviant forns de pedra per xemeneies, que milloraven rendiments, sobretot perquè no es podia seguir consumint 1.500 kg de bosc per persona.

Un metre quadrat d’un camp o d’un bosc crea poca energia, i el 70% de les terres agrícoles s’utilitzen per a la producció de carn. S’entén, doncs, que a les escoles es faci un esforç per introduir hàbits alimentaris basats en proteïnes alternatives.

L’exposició revisa totes les alternatives energètiques i com alimenten les llars, des de les hidràuliques fins a les eòliques, passant per les geotèrmiques, les solars i les nuclears, i fa pensar en com canvien els paisatges si s’omplen de molins, pantans, plantes fotovoltaiques i hivernacles. D’alternatives n’hi ha moltes, però realment no sembla gaire segur ni sostenible haver de transportar gigawatts des de centrals energètiques situades a centenars de kilòmetres de distància. El mite de la ciutat autosuficient, de l’energia produïda al costat d’on es produeix, sens dubte multiplicaria les fonts i evitaria situacions d’apagades generalitzades.

L'exposició era important perquè aportava imatges d’aquestes solucions a escala urbana. Només en comentaré dues. Una, la mítica imatge dels teulats grisos de París amb una petita alteració a base de xemeneies que esdevenen receptors solars, amb panells fotovoltaics a dues cares, protegits amb membranes transparents EFTE. És una imatge suggerent, perquè no s’alteren les cobertes, sinó que només s’hi afegeixen uns barrets, unes petites piràmides de vidre, a sobre els vells tubs ceràmics que fan de xemeneia. L'altra és una imatge d’un interior d’un habitatge amb una estudiant que treballa a 16 graus (porta jersei i una manta) i compta amb un mobiliari tèrmic (taula i estanteria climàtiques), cortines dobles gruixudes i una catifa tèrmica que aporta alguns watts extraordinaris a l’habitació. Mirades en detall, les fotografies ensenyen uns paisatges futuribles no gaire diferents dels actuals, això els fa possibilistes i desitjables.

No sabrem a curt termini si l’apagada de dilluns era evitable, però segur que no podem obviar mai més que som massa dependents dels sistemes energètics centralitzats. I que la majoria no en sabem prou, d’energies: jo no he sabut ni localitzar en un mapa on es va produir la fallada que ens va deixar sense llum a casa fins a altes hores de la nit. Si la pandèmia va servir per aprendre sobre salut pública i vacunes, ara toca aprofundir en aprovisionament energètic, a casa i al territori.