Els endolls

Cada vegada que posem a la nostra vida un nou invent, ens tornem perillosament dependents d’aquesta aportació. Així, el telèfon mòbil, en el qual hem anat a centralitzar tot allò que abans estava a desenes de llocs: calendaris, calculadores, agendes, correu, trucades, aplicacions de jocs o de compres, de bancs, etc., fins i tot títols de transport. De tal manera que, si et falla el telèfon, quedes absolutament inerme davant tot: no pots pagar un cafè, no pots comunicar-te amb ningú, no saps ni tan sols de memòria el número de telèfon d’un germà a qui demanar ajut. Sense el GPS n’hi ha que no saben ni trobar la parada del bus. I aquesta obvietat es multiplica quan parlem de l’electricitat, de la qual també depèn internet, les comunicacions, cert transport públic, els semàfors, etc. 

Era de veure, doncs, el centre de Barcelona, l’altre dia, amb tot de gent desorientada, amb els negocis que anaven tancant empesos per un fatalisme descoratjat, al mateix temps que hi havia certs restaurants que continuaven servint, perquè feien la seva pròpia electricitat, com els hospitals, tot perquè no volen perdre el menjar o les opcions de negoci cada vegada que hi ha fallida elèctrica. El món modern és còmode, però dèbil, i dependent de tantes petites coses, cables, discs durs, detalls d’enginyeria que, en fallar, tot se’n va en orris. Com més gran és tot, més depèn de coses petites. És com si tot allò que és sòlid, i d’on en pengen vides, negocis, benestars, depengués per funcionar d’un xip menut, perdut al fons d’un ordinador instal·lat al cul d’un sòrdid polígon industrial. El món sencer és com el cos d’una persona, que pot morir si falla una petita connexió cerebral. Milers, milions d’euros depenen d’un xip que val dos cèntims. Ningú sap ben bé de què depèn tot, i això acaba fent de la tecnologia una altra forma de mitologia religiosa, d’imponderable tan imprevisible com ho eren els vells déus. La gent sortia al carrer, meravellada. Hi ha qui va tornar a parlar amb els veïns i tot. No hi havia llum, i això ho il·luminava tot, estranyament. Vaig arribar a pensar que la fi del món no pot ser pitjor que el món d’ara. 

Vèiem què es podia o no es podia fer. Podíem llegir, però no anar al cine. Podíem comprar aigua, però no unes sabates. Podíem buscar wifi als portals dels hotels, però no carregar el telèfon, que anava quedant sense bateria. Podíem fer l’article amb bolígraf i paper, i a veure si el podríem passar a net i enviar-lo, un dia. Les cues als basars dels xinesos eren llargues i tothom s’enduia les lots, preveient una nit fosca i avorrida. Ja no quedaven transistors. Tanmateix, a la ràdio deien collonades. Els al·lots jugaven a pilota enmig de les places. Tot era com sempre, només que fallaven els endolls. Era tan idiota com això, i alhora era insòlit i primari. No fallava l’aigua a les aixetes, segons a on. Corrien rumors que les coses anirien a pitjor, com a les sèries catastròfiques. La gent semblava més il·lusionada amb l’apocalipsi que no en un altre dia a l’oficina.