Ecoansietat, negacionisme i col·lapse

PalmaL’ecologisme ha posat el focus d’atenció en el deteriorament ambiental. Malauradament, les dades i informacions dels ecòlegs, experts climàtics i científics socials no són bones i apunten en la mateixa direcció, cap a un agreujament significatiu en les condicions de vida de la humanitat i del planeta i, per tant, confirmen la magnitud global de la crisi ecosocial i indiquen que ens estam aproximant a un escenari de col·lapse. Simultàniament, a mesura que la ciutadania més sensibilitzada i informada ha anat coneixent aquesta situació de degradació i prenent consciència de l’estat moribund i de no retorn, ha anat desenvolupant també una por crònica davant les conseqüències vitals i existencials que pot provocar la fi de la civilització industrial. Es tracta d’una reacció psicològica natural i previsible que s’ha popularitzat amb el nom d’ecoansietat, un estat d’ànim que afecta cada vegada a més persones.

D’acord amb aquesta visió, l’ecoansietat o ansietat ecològica es pot entendre com una reacció emocional que sorgeix davant la consciència de la proximitat d’un col·lapse ecosocial, i especialment davant la percepció que les principals amenaces que el provoquen, com ara l’emergència i la injustícia climàtica, empitjoren a causa de la manca de solucions contundents i eficaces.

El present desolador

L’ecoansietat neix d’una mescla d’emocions i sentiments, relacionats amb el desencís i la impotència que se sent cap a un present desolador i indesitjable, i la por i la incertesa que desperta un futur que es presumeix que encara serà pitjor. Es pot dir que l’ecoansietat està vinculada a la consciència social de la manca de voluntat dels governs d’abandonar la senda del creixement causant del canvi climàtic i a la percepció del fracàs de l’ecologisme en la seva intenció d’influir en la presa de decisions polítiques que contribueixin a revertir una situació cada vegada més dramàtica i irreversible.

L’ecoansietat s’ha convertit en un fenomen col·lectiu generalitzat que expressa una connexió molt estreta entre la salut ambiental i la salut física i mental, ja que la salut de l’entorn natural és una amenaça preocupant que pot afectar el benestar emocional i alterar l’estat d’ànim, provocar estrès mental, desgana, debilitat, insomni, es pot cronificar, i pot derivar en estats més greus i permanents com la depressió, l’apatia i la malenconia, i afectar les relacions personals, les perspectives i projectes personals.

És molt evident que les polítiques ambientals aplicades pels estats tendeixen a preservar el creixement econòmic, sostingut sobre una economia del carboni, a costa de la salut i l’habitabilitat del planeta, a través d’accions que subvencionen i protegeixen els interessos de les grans empreses energètiques, amb mesures que no impedeixen l’ús de les energies fòssils. I saber que l’esperança dipositada en la transició energètica és injustificada, genera encara més ecoansietat. La sospita que la transició energètica és un frau s’està confirmant, no només per les raons que en el seu moment han aportat alguns estudiosos com Antonio Turiel, i les advertències fonamentades que les renovables per si mateixes no poden sostenir l’actual sistema de producció i consum i creixement, sinó perquè, a més, aquesta esperança de la humanitat dipositada en la transició està essent traïda per un sistema energètic que en comptes de substituir els combustibles fòssils per les energies netes, està absorbint les renovables i integrant-les de manera agregada a les altres fonts d’energia, com mostra de manera lúcida i empírica Jean-Baptiste Fressoz en el seu llibre, Sense transició (2025). Segons Fressoz, la transició energètica, en realitat, és un relat tranquil·litzador, però fals, perquè el recorregut per la història dels usos de l’energia permet observar una dinàmica energètica regular que es manté en el temps, que funciona en l’època present i ha funcionat en el passat, i que consisteix a superposar les diferents fonts d’energia, posant-les a disposició de la societat de consum. Aquesta visió desmunta tant el mite de la substitució del carbó pel petroli, com desmenteix també la descarbonització de l’economia.

Tampoc no podem confiar la nostra salvació en la fe en la tecnologia i esperar passivament que les coses canviaran introduint innovacions que no alteren l’estil de vida consumista i productivista ni redueixen les desigualtats existents. El fals solucionisme tecnològic no fa més que decebre les expectatives ciutadanes i apaivagar la certesa que l’únic que està aconseguint, en el pitjor dels casos, és alimentar el negacionisme, i en el millor, retardar mentalment el col·lapse.

Arribats a aquest punt, alguns poden pensar que val més no saber la veritat, perquè és incòmoda, dolorosa i provoca inquietud i patiment i altres emocions negatives, i que és més convenient, i, fins i tot, més adaptatiu en la immediatesa, adoptar l’estratègia de l’estruç, no mirar de cara la realitat, i intentar viure dins la ignorància, desconnectats de la realitat, abraçant la falsa creença que ignorant els problemes aquests gairebé desapareixeran, tot esperant que serà el camí més curt cap a la felicitat. Aquesta actitud d’ignorància voluntària té un fort component irracional, i no només explica el negacionisme, sinó que està en la seva arrel.

L’esfondrament global

L’ansietat vinculada a l’amenaça d’esfondrament global és una afectació de les persones informades. Aquesta afirmació explica psicològicament el negacionisme climàtic com a una reacció defensiva davant la impossibilitat d’assumir la veritat incòmoda del suïcidi de la humanitat. Segons aquesta interpretació, l’ecoansietat i el negacionisme tenen en comú el fet de ser mecanismes psicològics d’autodefensa davant una situació inassumible. Ambdós fenòmens tenen una base psicofísica en el cervell reptilià, ja que s’activen a partir de l’instint de supervivència, fixat evolutivament.

El filòsof australià Glen Albrecht ha identificat una variant de l’ecoansietat que ha anomenat solastàlgia, i que descriu com la sensació de pèrdua o dol que experimenten les persones davant la destrucció de l’entorn natural més proper, amb el qual mantenen un estret vincle sentimental.

A escala local, l’ecoansietat es confon amb la solastàlgia, i es mescla amb els sentiments de frustració, impotència, nostàlgia, ràbia i indignació que experimentam aquells que ens sentim arrelats a Mallorca i ens preocupa veure que el govern de torn continua sacrificant el territori que estimam als interessos econòmics. Paradoxalment, l’ecoansietat esdevé un estímul per incrementar el compromís en la lluita ecologista, moguts per la voluntat de viure i una ètica solidària amb les generacions futures. Per això, sovint canalitzam pacíficament els nostres sentiments a través de la protesta al carrer.

Des d’un punt psicològic, alçar la veu i expressar públicament la queixa es pot interpretar com una manera d’evitar els remordiments que ens produiria saber que no hem fet tot el possible per defensar el nostre entorn de la destrucció. Els qui estimam Mallorca estam convençuts que tenim raó, però ens deixam endur pels sentiments, perquè sabem que tenen més força que els arguments, no donam pas cap validesa ni ètica ni moral a la passivitat i la inacció, perquè tenim el deure d’actuar, malgrat saber que formam part d’una minoria que ha estat incapaç de transformar el sistema econòmic i social i els comportaments suïcides. I som activistes també, perquè és la teràpia més saludable contra el pessimisme.