Durkheim, els suïcidis i nosaltres

Tot i que Harriet Martineau ja havia posat les bases de l’anàlisi social en el context de l’Anglaterra victoriana, hom sol situar l’origen de la sociologia en els estudis d’Emile Durkheim sobre els suïcidis, a finals del segle XIX. Durkheim es va dedicar a fer anàlisi estadística dels motius de suïcidi de la gent que vivia als entorns urbans d’una societat en incipient procés d’industrialització, amb la intenció de demostrar científicament que hi havia una causalitat social en allò que es considerava fins aleshores un fenomen bàsicament individual, vinculat a un trastorn de conducta dels individus.

Durkheim va tipificar diferents categories de suïcidi, totes elles relacionades amb la manera com els individus interactuaven entre ells i s’integraven (o no) a la societat. El més freqüent en una societat en procés d’urbanització i industrialització era l’anòmic, per mor del desarrelament i la pèrdua de sentit que patien els afectats en relació amb les seves vides. Qui es considera un dels pares de la sociologia, doncs, situava així els suïcidis (i el seu increment), a diferència dels psicòlegs conductistes, com un fet social i, per tant, com una problemàtica de naturalesa social. 

Si la cosa era complexa i preocupant en una societat que evolucionava ràpidament d’un món rural i agrícola cap a un món urbà i industrial, que generava disfuncions importants en els individus, sobretot en relació amb la dissolució dels vincles socials, què podem dir de la societat actual? Vivim en una societat on en poc temps allò que ha guanyat importància és l’aparença, per damunt d’arribar a ser qualque cosa, o fins i tot de tenir, d’acumular coses, com bé ens advertia Guy Debord en els anys 80, quan les xarxes socials encara no formaven part de la nostra vida quotidiana. 

Aquesta forma d’operar la cultura de la societat, que transcendeix fronteres en un món globalitzat, genera una distància brutal entre les condicions materials i de possibilitat de la majoria de la gent, i les expectatives que la societat mateixa ens imposa. Expectatives que poden tenir a veure amb allò que consumim o voldríem consumir; amb el nostre nivell de satisfacció a la feina; amb la manera en què establim els vincles de parella, d’amistat o familiars; en la imatge que projectam o ens agradaria projectar; en situacions de soledat inimaginables fa només uns anys, paradoxals en una societat que presumeix de ser la més connectada de la història. Les qüestions de gènere ho travessen tot, atesa la pressió que històricament exerceix la cultura patriarcal i allò que s’espera que facin les dones en cada tram d’edat i en cada context específic. Fins i tot el canvi climàtic -que també és un fet social- està correlacionat amb els suïcidis, de la mà de les onades de calor com les viscudes aquest estiu, atès que molts dels mals d’aquesta societat, com la precarietat de la feina o l’habitatge, són més mals de passar, sobretot si ets pobre.

Cal parlar amb normalitat d’un fenomen que l’OMS assenyala que es cobra cada any unes 800.000 vides. Tots en coneixem o n’hem patit algun cas proper. Els suïcidis són la primera causa no natural de mort a Espanya, per davant dels accidents de trànsit, amb prop de 4.000 víctimes el 2020, 104 en el cas de les Balears el 2018. L’Observatori del Suïcidi del Servei de Salut ha detectat d’ençà del 2020 un increment del 30% de les temptatives de suïcidi entre els joves i d’un 50% en adults, probablement vinculat a les situacions d’aïllament i anomia generades per les restriccions socials que va implicar la pandèmia, sobretot pel que fa al confinament. 

Les crisis econòmiques tampoc no hi ajuden i, de fet, hi ha una correlació forta entre aquestes i l’increment de les morts per suïcidi. En el punt àlgid de la ‘Gran Recessió’ es varen registrar, en el cas dels Estat Units i Europa, més de 10.000 víctimes entre el 2008 i el 2010. Ja hem esmentat el que ha passat durant la pandèmia. No és anecdòtic tampoc que el Regne Unit hagi hagut d’obrir recentment línies d’ajuda específiques per tal d’evitar més suïcidis entre els joves arruïnats per les inversions en criptomonedes.

Arribats a aquest punt, és evident que la salut mental és en bona mesura un reflex de la nostra salut com a societat. Vivim en una societat capitalista insana i sense escrúpols, però ens resistim a atacar les vertaderes causes d’un problema que, com bé recordava Durkheim, és de naturalesa social: si no canviam la lògica operativa i cultural de capitalisme, serà molt difícil rompre aquesta tendència. 

Tenir fins a un 15% de la societat medicada amb ansiolítics i antidepressius pot pal·liar el tema, però no el solucionarà: cal transformar aquesta societat. Com fa poc denunciava el reputat psicoterapeuta i sociòleg James Davies en una interessant entrevista, la medicació destrossa la comunitat i ens dificulta conversar amb els altres sobre un dolor que és comú i que cal repolititzar. Urgentment.

David Abril és professor de la UIB