Les dues llistes més polèmiques de l'any
La revista Rolling Stone ha elaborat una llista dels 200 millors cantants de la història. El fet que Celine Dion no hi aparegui ha generat una tempesteta dins del got d'aigua que és Twitter, amplificada després per mitjans com la CNN o Buzzfeed, que se n'han fet ressò. Qualsevol llistat, més encara si és ordenat, és un exercici de profunda arbitrarietat. Com es pot posar en un platet de la balança Zach de la Rocha i, en l'altre, Franco Battiato? Amb quines unitats mesurem si el número 74 és realment millor que el 75? La publicació, a tall d'excusa, ha explicat que no valorava veus sinó expressivitat artística. I em sembla molt bé: la música popular no és un concurs atlètic a veure qui arriba a un to més alt. A partir d'aquí, si s'obvia la frivolitat d'assignar un número a cada artista, el rànquing és una excel·lent manera de descobrir grans cantants que potser no coneixíem.
El mateix passa amb el cinema. Fa setmanes, ens assabentàvem també que el millor film de la història segons l'enquesta més ambiciosa entre crítics, elaborada cada deu anys per la revista Sight & Sound, era una cinta de Chantal Akerman (Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080 Bruxelles) desconeguda pel gran públic. Quan durant unes quantes dècades s'assenyalava Ciutadà Kane, gairebé ningú no ho discutia, tot i que hauria sigut impossible substanciar per què era millor que les obres capitals de Ford, Tarkowski, Ozu, Hitchcock o Kubrick, per esmentar-ne uns quants. Cal entendre una llista com un editorial: és l'expressió del criteri i el gust de l'equip editorial que hi ha al darrere, fins i tot si tria crítics externs. No són unes rodes de molí. No cal combregar-hi. És divertit discutir-la i considerar imperdonables algunes omissions. I, al final, són recomanacions culturals que tenen molta audiència gràcies al format. (PS: Robert Smith només al lloc 157?? De debò??)
