Dreta nacionalista i centralitat
La desintegració de Ciutadans mostra que l'espai de la dreta nacionalista espanyola també té una cabuda limitada. Hi caben folgadament dues formacions, amb el benentès que una d'elles ha de ser necessàriament el PP, com a pal de paller no tan sols d'aquesta dreta nacionalista, sinó també de tot el sistema polític espanyol: és a dir, el PP com a partit sistèmic nuclear, que ocupa per pròpia naturalesa el centre polític (va ser creat amb aquest propòsit) i serveix de referència per dirimir què pertany i què no pertany a aquest centre.
L'altre partit, per la seva banda, fa la rèplica diguem-ne radical al PP, i li treu una part de vot, a la vegada que l'influeix perquè també es radicalitzi: de fet, aquest partit satèl·lit, en certa manera paràsit, haurà sorgit –almenys així ha estat en els dos casos que hem conegut, que són el de Ciutadans i el de Vox– en bona mesura de dins mateix del PP. Tant Ciutadans com Vox han jugat en algun moment la carta de l'antipolítica: el PP és un partit caduc perquè està format per “polítics” que s'han venut al sistema, mentre que ells (Ciutadans en el seu moment, després Vox) no volen ser “polítics”, cosa nefasta en l'infrallenguatge amb què contaminen el debat públic, sinó que han brotat espontàniament per combatre un seguit d'amenaces, totes relacionades amb la diversitat: ètnica, religiosa, sexual i, sobretot, lingüística i cultural.
Com que hem quedat que al PP li pertany el centre polític (amb molta prioritat per damunt del PSOE), el que succeeix quan es mou cap a postures de dreta nacionalista més radicals no és que el PP surti del centre. El que tendeix a succeir amb molta més freqüència és que sigui tot el sistema, tot l'escenari polític, el que es desplaci a la dreta. Aleshores, dins el tradicional doble eix que defineix tant la política catalana com l'espanyola (l'eix esquerra/dreta, i l'eix nacional, on juguen les diferents sensibilitats existents en un estat plurinacional com l'espanyol), la radicalitat del PP en disputa amb Ciutadans, o en disputa amb Vox, és assumida com a central. I és així com passen a fer el paper de radicals tots aquells que s'oposen al sistema de valors de la dreta nacionalista: el PSOE, a força de dimitir de tants principis com calgui, aconsegueix amb prou feines ser admès com a part d'aquesta centralitat. Però tot allò que queda a la seva esquerra, i especialment tot allò que posa en qüestió la indissoluble unitat de la nació espanyola, queda dins l'espai dels radicals, dels desmesurats i, segons com (ha passat amb l'independentisme català, i abans amb el basc), dels criminals. La dreta nacionalista espanyola, per altra banda, intersecciona àmpliament amb l'extrema dreta, de tal manera que allò que en altres països europeus sol quedar prou clarament acotat (fins aquí arriba la dreta tradicional, i a partir d'aquí comença l'extrema dreta), a Espanya queda força més difuminat. Difuminat al centre, s'entén. Adeu Ciutadans, però tot el que representava seguirà existint mentre existeixin Vox i (sobretot) el PP.
