26/11/2021

Poca dreta i massa extrema dreta

4 min
El líder del PP, Pablo Casado, de visita a Ceuta.

Un dels problemes d’Espanya és que la seva política té poca dreta i massa extrema dreta. La gravetat d’aquesta mancança explica molts dels seus problemes, que pateix en diversos graus una democràcia que fa fallida. Un govern dels jutges en números vermells que emula l’executiu i esmena amb sentències allò que la voluntat popular decideix i els seus parlamentaris legislen. Una Constitució exhaurida que va servir per tirar endavant i que ara serveix per fer marxa enrere. Un estat obsolet que lluita contra ell mateix, sotmès als poders fàctics.

La Convención Nacional va certificar que avui el PP és un partit escorat a l’extrema dreta, de la a de l’economia a la z de la recentralització uninacional, passant pels atàvics negacionismes de memòries democràtiques que arrenquen de la fòbia a condemnar els crims del franquisme. Aquest avui, tanmateix, no és un gir ni una excepció: és una tradició espanyola que ve de lluny, de molts anys i d’encara més panys ben arrelats en una acreditada herència colpista. Abans de seguir, deixin-me anotar, perquè ho trobo de justícia, que parlo d’una entitat sistèmica, però que hi ha persones que no segueixen ni aquest patró ni aquests cànons. Penso, per dir dos noms representatius, que Núñez Feijóo i Alejandro Fernández encaixarien amb comoditat en les dretes europees de les nissagues liberal i democratacristiana.

A la sortida del franquisme, el seu ampli espectre es va trobar en l’atzucac de la història. Els franquistes que més van fer per restablir les llibertats van crear la Unión de Centro Democrático, que encapçalava el que seria primer president electe, Adolfo Suárez. Eren moments en els quals uns franquistes tenien por de l’esquerra que irrompia amb força als Parlaments i uns altres tenien la síndrome d’Estocolm democràtica. Aquestes raons, i moltes altres més complexes, van fer que els governs Suárez assolissin nivells de llibertat prou alts –només cal donar una ullada a l’hemeroteca i veure què publicaven els diaris i els setmanaris–, que el president Tarradellas restablís la Generalitat des de la legalitat republicana, que es reconeguessin els caràcters nacionals de Catalunya, Galícia i Euskadi, amb el lehendakari Leizaola retornant de l’exili, que s’amnistiessin fins i tot els delictes de sang, que s’estudiés un referèndum sobre la monarquia i que es congelés l’entrada a l’OTAN assistint a cimeres dels països no-alineats.

Tan democràtica va temptar de ser aquella dreta, que a Suárez li van posar una pistola al damunt de la taula per fer-lo plegar, i en un tres i no res, el 1981, van donar un cop d’estat com manen els cànons, amb ocupació del Congrés i les emissores de ràdio i televisió, tancs al carrer, aquarterament de tropa i música de banda militar. A partir de llavors comença la involució que arriba als extrems forassenyats dels nostres dies.

Per tot plegat, quan es carrega pel broc gros contra el “règim del 78”, hi ha una raó de nomenclàtor, perquè s’arrenca de la Constitució, però semblaria més precís referir-se al “règim del 23-F”. Del general Gutiérrez Mellado plantant cara als guàrdies civils “al suelo todo el mundo” s’ha passat a nomenaments de ministres amb comandament en tropa, Defensa i Interior, educats no tant per manar com per rebre ordres o ensabonar els falsos subordinats. Mentre Angela Merkel se’n va demostrant que una dreta democràtica és possible asseient al banc dels acusats un exnazi, per molt centenari que sigui, aquí neguen fins i tot un memorial a la Via Laietana.

La dreta que volia ser moderació i centre va durar poc, i els intents de redreçar-la van anar pel pedregar, començant per la coneguda com operació Roca, el Partido Reformista Democrático dels Garrigues, Florentino Pérez, Arias Salgado... i seguint pels compassos d’obertura del primer govern Aznar, que va acostar presos d’ETA, va dialogar amb el “movimiento de liberación nacional vasco” i va sopar al Set Portes amb il·lustres proscrits del franquisme, amb Josep Benet com a cap de colla, assegurant-los que, a més a més d’apreciar el català, el parlava en la intimitat. Aquell primer Aznar va incorporar dos ministres de la zona PSUC, primera línia de la lluita antifranquista -Anna Birulés i Josep Piqué-, i va situar com a vicepresident de la SEPI Jordi Dagà, líder estudiantil dels inicis de la UAB i torturat salvatgement durant vint-i-quatre dies... a la Via Laietana! Al Parlament va ser aleshores diputat del PP el meu amic Ricard Fernández Déu, un demòcrata de pedra picada que va contribuir de quina manera a restablir la llibertat de premsa i el català a les grans audiències de ràdio i televisió i que és Creu de Sant Jordi.

Quan Aznar, l’any 2000, guanya per majoria absoluta, la dreta fa el camí de diluir-se paulatinament en postulats de l’extrema dreta, i el sorgiment de partits com UPyD, Ciutadans i, sobretot, Vox consuma la mort per ofegament del conservadorisme neoliberal. El PP ha perdut vots per tots aquests flancs, que són variacions del mateix tema, i per recuperar-los ha de parlar el seu llenguatge polític i fer identitari el seu llenguatge verbal.

La història demostra que a Espanya una dreta convencional no reïx. Això explica en part la dretanització del flanc centrista del PSOE, que capta militants sense partit natural, i també que a Catalunya engreixi el secessionisme un independentisme funcional a la recerca d’un país normal, amb un debat civilitzat i constructiu poder-oposició, amb pactes possibilistes quan calen consens o coalicions per millorar les condicions ciutadanes, traient els tribunals dels escacs de la política i les amenaces amb presons i persecucions dels discursos cridats.

A Catalunya, per fortuna, sí que tenim dretes democràtiques, que com les dretes angleses van lluitar contra el feixisme. Resulta que, vist avui i des d’aquí, aquest independentisme funcional dona a entendre que la via més operativa per alliberar-se de l’estressant pressió de l’extrema dreta no serà reformar una Espanya irreformable, sinó sortir-ne cames ajudeu-me.