14/04/2021

El dret penal de l'amic

3 min
Vista a través de les finestres de la sala del Tribunal Constitucional.

Espanya és, per descomptat, un estat de dret –val a dir que també el règim franquista assegurava ser-ho– amb rigorosa separació de poders, immaculada independència judicial, etcètera, etcètera. Tanmateix, en vista de les decisions dels seus jutges, tribunals i òrgans assimilables, hom no pot evitar la sensació que a vegades apliquen el “dret penal de l’enemic”, i en altres ocasions el “dret penal de l’amic”, per dir-ho amb metàfores prou entenedores.

Sobre l’aplicació del “dret penal de l’enemic” no cal insistir-hi gaire. Des de la sentència del Suprem contra els líders del Procés, passant pel tractament penitenciari als condemnats en aquella causa, fins a la inhabilitació recent de Joan Josep Nuet, l’esperit de represàlia resulta meridianament clar. Es parla menys del “dret penal de l’amic”, del qual en poc més d’una setmana hem tingut tres exemples prou remarcables.

El 31 de març, l’Audiència Nacional sentenciava que la destitució del coronel Diego Pérez de los Cobos de la Comandància de la Guàrdia Civil de Madrid era “il·legal”, i infligia així una sonora bufetada al ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska. Existeix a Madrid –no descobreixo res– un complex funcionarial-judicial-policial-patriòtic del qual el Marlaska magistrat antiterrorista era membre, però al qual traí acceptant una cartera ministerial de mans del nefand Pedro Sánchez, el padrí de separatistes i comunistes. I bé, ¿com no havia el braç judicial d’aquell complex de donar la raó al “capità Dreyfus espanyol” (García Egea dixit), a l’heroi d’Espanya davant l’1 d’Octubre català i, de passada, humiliar el ministre renegat?

El 6 d’abril, la Junta Electoral Provincial de Madrid resolgué que res no impedia a Toni Cantó formar part de la candidatura del PP a l’Assemblea autonòmica. No importava que, durant la darrera dècada i fins al passat 15 de març, el diguem-ne actor hagués exercit la ciutadania política a València. Encara importava menys que, d’uns anys ençà i sobretot a Catalunya, les Juntes Electorals hagin esdevingut veritables màquines de restringir llibertats. ¿Un detall burocràtic –la data d’empadronament del pretès deixeble de Talia a Madrid– havia d’impedir que aquest patriota modèlic, amb un itinerari (UPyD-Ciutadans-PP) tan exemplar com prometedor, contribuís en la mesura del seu talent a la victòria de la libertad enfront del comunismo? Després, un jutjat ha sentenciat en sentit contrari, però encara resta el Constitucional, on Cantó jugarà a casa.

El 8 d’abril, per últim, es va saber que el jutge suspenia de nou l’ingrés a la presó dels ultradretans condemnats per l’assalt a la llibreria Blanquerna de Madrid, l’Onze de Setembre del 2013, i que ho feia emparant-se en els recursos, al·legacions, peticions d’indult i altres tàctiques elusives de la sentència que els assaltants han emprat sistemàticament, amb imprescindibles simpaties dins de l’aparell judicial.

Tot fa pensar que els ultres no s’han penedit de res (dos d’ells es presenten a les eleccions madrilenyes per Falange Española y de las JONS, cosa que no sembla un indici de rectificació); i resulta evident que amb molt de gust ho tornarien a fer. Però és clar, des de la perspectiva d’aquell complex funcionarial-judicial-policial-patriòtic abans al·ludit, ¿on vas a comparar uns xicots –potser una mica abrandats, d’acord– que van actuar “per amor a Espanya” i “en defensa de la seva unitat, com mana la Constitució” (així ho van declarar en el judici), amb els sediciosos separatistes catalans que volien trencar Espanya i esquinçar la Constitució? A veure –es deu comentar als cenacles de l’establishment madrileny, durant les animades sobretaules fins a les onze de la nit, o més tard– si no sabrem distingir entre amics i enemics... Que, a l’exterior d’aquesta ciutadella de togues, uniformes i alts funcionaris, s’observi en la justícia i l’alta administració espanyoles un biaix ideològic flagrant, això, als que són a dins, els deixa del tot indiferents.

****

En el seu darrer llibre, Les hores greus, el president Quim Torra i Pla qualifica de “miserable òrgan administratiu” la Junta Electoral Central, impulsora del seu cessament com a diputat i, després, de la seva inhabilitació. Té tota la raó. Ara, si la JEC és ben bé això, i tanmateix s’arroga –segons he assenyalat més amunt– el poder d’escapçar drets tan individuals com col·lectius, ¿no és un òrgan encara més miserablement administratiu el Procicat, de composició gens transparent i legitimació democràtica desconeguda, aquell Procicat que, una vegada i una altra, suspèn drets fonamentals de set milions i mig de persones?

¿A Madrid no tenen un Procimad? Sí, distingits metges catalans han dit que, a la capital espanyola, la vida humana cotitza més baix que a Catalunya; i Pedro Sánchez ha insinuat que les xifres madrilenyes sobre la pandèmia estan maquillades. És possible. En tot cas, és més que possible que la responsable d’aquella baixa cotització i d’aquell suposat maquillatge, Isabel Díaz Ayuso, arrasi en les eleccions del 4 de maig, mentre aquí seguim empantanegats en la formació d’una majoria de govern.

Joan B. Culla és historiador

stats