Un dinar (emotiu) amb un senyor ric

Fa uns mesos em va convidar a dinar un senyor ric a qui no coneixia, Àngel Surroca, forjador gairebé des del no res d’un imperi empresarial, la química Derivados Forestales (que inclou Fydsa, Polialco i Aicar), comprada per Ercros el 2006. Encara el conec poc. I no sé què fa amb la seva fortuna. Diria que no ho sap ningú. Discreció a l’estil de la vella escola burgesa catalana.

Durant l’àpat em va contar la tràgica vida i mort del seu pare, al qual ha dedicat un minuciós i extens llibre amb l’ajut inestimable de Ramon Balasch, poeta, editor i moltes coses més. He trigat a escriure aquest article perquè no sabia ben bé com posar-m’hi. A vegades un es bloqueja, igual com ara tenim bloquejat el país. La pandèmia s’allarga, i amb ella la crisi econòmica, com també el nostre endèmic plet polític nacional. Només faltava que la justícia introduís el verí de la indesitjada guerra de llengües a l’escola. Mals auguris. I de cop, o no tan de cop, a l’Europa de l’Est sonen tambors de guerra.

Quan les coses van mal dades, els prudents i tenaços es posen a fer feina. Cadascú la que pot o la que sap fer. Espero que això sigui el que estigui passant ara a Catalunya: que científics, empresaris, esportistes, escriptors, mestres, pagesos, botiguers, periodistes i professionals de tota mena, enmig del desconcert i la manca d’horitzons, s’hagin posat a treballar a consciència, dia a dia. I que el seu esforç doni lloc a un futur renaixement. Aquesta ha estat la clau de volta de la supervivència del país després de les seves sonades derrotes. Així va passar el 1714 i el 1939: tant els que es van exiliar (n’hi va haver molts en tots dos casos) com els que es van quedar, en lloc de recrear-se en les ferides, que hi eren i sagnaven, van posar mans a la feina, calladament. Sense oblidar -impossible enterrar tant de dolor-, sense renunciar als ideals ni a la llengua, sorruts, concentrats.

El pare de l’Àngel, Francesc Surroca i Puig (1903-1951), orfe de pare i de mare des de nen, que s’havia criat amb una tia soltera, una humil venedora de fruita, ho va fer així. De l’ensulsida familiar, amb 26 anys ja era subdirector del Banc de Catalunya a Girona. Amb l’onada republicana va entrar en política i el 1933 Francesc Macià l’empoderava com a secretari d’ERC a les comarques gironines. La guerra el va portar al front i d’allí a un camp de concentració a Santander. Després la presó, on va passar onze mesos al corredor de la mort veient com anaven caient molts companys, fins que li van condonar la pena màxima. I quatre anys llargs més entre reixes, a Salt. El desembre de 1943 va sortir per fi en llibertat condicional. I va tornar a començar, havent de patir de nou repressió. Va resistir fins que el 1951 no va poder més i va posar fi a la seva vida d’una manera tràgica. No li quedaven forces.

A l’Àngel sí que n’hi queden, de forces. Farà 87 anys aquest febrer. És un home tenaç, fill del seu pare, amb el qual, però, va poder conviure ben poc. Si els fills en un moment o altre han de “matar el pare”, l’Àngel ha hagut de reviure’l. Li ret homenatge amb una segona existència feta memòria, feta història. Com anota l’historiador Josep Clara al pròleg, tantes altres víctimes dels pitjors anys catalans del segle XX hauran quedat silenciades per sempre: a la postguerra hi va haver 3.500 executats a Catalunya (60.000 al conjunt de l’Estat) i el 1940 es comptabilitzaven 210.373 presos polítics. Tot això encara és un pes mort que llasta el present i enterboleix el futur.

L’Àngel, com molts, va il·lusionar-se amb el Procés. Les motivacions de la gent eren ben diverses, com s’està veient amb la fragmentació de l’independentisme. No costa gaire d’entendre les seves: hi veia el triomf pòstum del seu pare. Però no hi ha hagut justícia poètica. L’Àngel ens llega, tanmateix, el relleu amb aquest colpidor testimoni escrit. Perdó sí, oblit no.