19/01/2024

El dimoni

Ha estat una setmana de festes amb fogateres i espectacles a molts d’indrets de la nostra terra, la majoria fent memòria d’un monjo egipci que visqué entre els segles III i IV i que coneixem com a sant Antoni Abad. Si pogués visitar-nos i assistir a alguna d’aquestes celebracions no només no crec que entengués res, sinó que quedaria escandalitzat i molt sorprès de veure que, malgrat pertot arreu s’empra el seu nom, el personatge que s'endú tota la simpatia i que és ja la icona de la majoria d’esdeveniments no és ell, sinó el seu rival: el dimoni. 

Aquesta presència demoníaca generalitzada ens hauria de fer pensar que, en contra d’alguna teologia moderna, el dimoni deu ser un ésser ben real, encara que la gent no cregui en ell. Charles Baudelaire ja ens advertia que la més bella argúcia del diable era persuadir-nos de la seva inexistència. Efectivament, un segle i mig després de ser escrites aquestes paraules, gairebé ningú creu en el dimoni ni li provoca cap temor. Prova d’això són els milers d’infants que s’han disfressat amb les banyes satàniques aquests dies. Però tenim dimonis tot l’any, per exemple, en les sèries de la televisió, on apareix com un personatge familiar i simpàtic, enamorant alguna al·lota o contant acudits. 

Cargando
No hay anuncios

La religió sempre ens ha mostrat que els dimonis són éssers espirituals que actuen sobre les persones per promoure el mal i allunyar-nos del bé, i sobre això no es fa broma. La missió del dimoni no es veu perjudicada pel fet que no creguem en la seva existència o facem befa d’ell. Creure o no és irrellevant. De fet, molta gent afirma creure que Déu existeix, però ningú en general li fa el més mínim cas. En canvi, vivint en un món que no creu en el dimoni, resulta que bona part del que passa sembla seguir un guió escrit per ell. 

No vull dir amb això que els que celebren les festes de sant Antoni tenguin la culpa de tots els mals. El que afirm és que banalitzar la figura del que és símbol de la maldat no fa cap bé a ningú. Veure en el dimoni un personatge graciós i ambigu explica l’actitud distant cap a aquelles situacions en què la violència i la crueltat són més presents. Una ambigüitat que facilita mirar a un altre lloc o triar un bàndol i justificar les seves accions sense sentir la més mínima commiseració cap a les víctimes de l’altre costat. 

Cargando
No hay anuncios

El pitjor és que avui hem passat de banalitzar el mal, com denunciava Arendt en el segle passat, a fer-ne un espectacle. Les xarxes socials s’omplen de vídeos truculents amb l’única intenció de provocar més ràbia. Les imatges no cerquen commoure l’espectador, sinó enrabiar-lo, fer-li un nus a l’estómac i provocar en ell ganes d’incitar més violència. Tant se val si és una guerra o algú que envesteix un altre perquè li ha pegat un cop al cotxe. 

Al final, però, la visió de tanta crueltat també ens cansa i desconnectam. Sembla que les opcions són enrabiar-nos o anar a fer cerveses. No hi ha d’haver temps per pensar i cada cop queden manco espais tranquils per fer-ho. Tot plegat ens fa pensar en aquella dita que el dimoni sap més per vell que per dimoni. El cert és que, si existeix, la sap més llarga que la majoria de nosaltres. Evitem, almanco, tractar-lo com si fos un més de la família.