Jean Cocteau (1889-1963) fou poeta, dramaturg, novel·lista, escenògraf i cineasta. Potser va ser un home del qual coneixem més la imatge, molt retocada, que allò essencial que sí que trobem en aquest diàleg que estableix amb el lector. Ens sentim apel·lats: ell cerca un interlocutor i nosaltres aprofitem l’oportunitat i ens situem en un moment històric, molt estudiat, de la mà d’un personatge del qual tenim infinites referències. No obstant això, potser ens calia ser testimonis d’aquestes declaracions, pensaments plasmats en la maduresa, el 1947, amb la salut fràgil i l’esgotament fruit de les dues guerres que van protagonitzar la primera meitat del segle XX.
… “Ja he tombat la cinquantena. És a dir que la mort no ha de fer gaire camí per venir-me a trobar” (pàg.15).
Aquest és un bon moment per fer balanç: tenim la sensació que l’honradesa i la bona fe són constants en aquestes confidències. Cocteau ens parla de Raymond Radiguet amb la humilitat i la tendresa amb què es mostra una ferida mai guarida. Ens fa una descripció de la seva aparença i estem d’ acord amb aquells trets que no podem deixar de tenir presents. També reconeix que “tenia molt de geni i poc talent”. Algunes reflexions ens deixen glaçats, ens trasbalsen:
… “Que la joventut avanci a cops d’injustícies és de justícia”... Ens dol i no ho sabem rebatre.
Ens parla de l’amistat i de l’amor, ens diu que l’amor es basa en breus espasmes i que l'amistat és un espasme assossegat.
Fa referència a la seva salut:
… “¿Què poden fer els metges? ¿Què saben d’aquestes cèl·lules, indiferents a l’individu que el formen? (pàg.120).
No hi ha cap paraula que es pugui ometre. La seva reflexió sobre el fet de llegir ens compromet, ens duu a la humilitat, a dubtar abans de donar per acabada la trobada amb l’autor. Hi tornarem i hi “conviurem” un temps, el tindrem present, perquè ens mou a aprofundir sobre Proust, Puixkin, Stendahl…
Ser receptors de les confidències ens fa sentir, d’una manera indirecta, sense ser-ne la finalitat de l’autor, la certesa d’haver rebut la lliçó d’un Mestre que, potser, no s’hi considerava.
Se’ns ha lliurat un testament, ‘fem nostre’, un autor de qui alguns teníem un coneixement del tot parcial.
Agraïm la tasca del traductor, que empra sempre el mot just; la bellesa ens arriba intacta.
Una vegada més, una recomanació sense reserves.
FITXA DEL LLIBRE
‘La dificultat del ser’
Jean Cocteau
Traducció d’Antoni Clapés
Quid Pro Quo Edicions
197 pàg.
17 euros