EscriptorEl món viu ara una història contada per un foll, plena de renou i de fúria. S’entén que tot el que havia vist o sabia Shakespeare sobre la condició humana ja justificava la creació d’una de les imatges més poderoses del teatre universal i que ha travessat com una llança els quatre segles que ens separen de l’estrena de Macbeth. Shakespeare acaba la frase atribuint una manca de sentit a la història contada pel foll. Nosaltres no ens podem resignar a aquesta mancança fundacional, tenim la necessitat i l’obligació de desentranyar el sentit d’aquesta història perquè la vida és rutinària i l’art no pot resoldre les seves contradiccions o el seu misteri. La tragèdia hi projecta una llum diversa, però no serà mai una guia per a viatgers sense destí predeterminat. Res no ens eximeix d’apartar-nos a la vora del camí, d’abandonar tota l’esperança.
Lamentable Macbeth de la vida moderna o simple pepot sanguinari? En tot cas, un foll que ha volgut fer i contar una història plena de renou i de fúria, i que l’allargarà fins molt més enllà dels seus dies de poder. El mal, un cop encetat, perdura en el temps, sembla que s’apaga, però reviscola, i el país de Trump n’ha viscut des que les armes dels conqueridors contribuïren a provocar una gran mutació de la història. Ell i molts dels seus predecessors a la Casa Blanca han encès el mal dins i fora de les seves fronteres, han sembrat odi i han destruït nacions i estats, sense que el sentit de la reparació –de la responsabilitat– hagi entelat el domini de béns i de vides. Trump ha despertat el feixisme adormit al seu país –també a fora–, de la mateixa manera que Bush Sr va excitar les forces del mal a Afganistan i Bush Jr a l’Iraq, afavorint el creixement d’unes situacions que són coartada perquè la indústria armamentística assoleixi dimensions enfollides.
El llarg comiat de Bush és la metàfora de la insaciabilitat del mal. No ha cessat de propagar arreu dels EUA –tot el que s’expandeix pels EUA acaba inundant el planeta– l’odi cap a l’altre i la desconfiança en la mateixa democràcia, la substància de la qual ha contaminat al llarg del seu mandat. I res no indica que hi hagi de respondre més enllà de les urnes, el resultat de les quals, tanmateix, no ha entorpit, ans al contrari, la seva croada contra el progrés, la concòrdia, la pau.
