Desig

En aquest primer article de l’any el desig empeny a escriure. En acabar l’any, fem balanç de la vida, de la nostra i la del món que habitam. En començar-ne un altre, formulem desitjos, en general desitjos de canvi. Tot i que també hi pot haver desitjos, immutabilitat i certesa en una realitat, però l’únic que ens deixa clar és precisament que l’únic cert és la incertesa i el canvi. 

Els canvis, per tant, poden ser desitjats, impulsats o sobrevinguts. Sigui com sigui, sempre representen un aprenentatge a fluir sense resistències, a amollar el que pensem controlar. Ens obliguen a avançar en el buit, a modelar-nos llegint l’esdevenir constant de les coses, que, en aquest món d’ara, cada cop esdevenen més incertes, més amenaçants, violentes i definitives. I és precisament en aquest escenari en el qual cal recuperar el desig, problematitzar el desig, polititzar-lo, reapropiar-nos-en des de la genuïnitat, la radicalitat, la col·lectivitat i el ‘bon viure’(sumak kawsay), i no des de la imposició de la saturació tecnològica, la individualitat hedonista, la societat del consum, o la necessitat d’evasió que genera la impotència i el cansament d’una vida que esgota.

I just aquests dies m’ha arribat informació d’un cicle, a Barcelona: Desig postcapitalista Desfer la fi: el curs que Fisher no va impartir’. Mark Fisher va morir fa vuit anys. En els darrers mesos de la seva vida va impartir un curs en el qual pretenia indagar sobre la idea del desig per fer pensable una altra vida en comú. A ell se li atribueix la frase “la vertadera lluita és per la imaginació i la possibilitat”. I el món està ara aquí, en aquesta lluita. És ara i aquí on la disputa està en la possibilitat: en la qual ens volen fer creure que no existeix “’there’s no alternative’” de na Thatcher, i a què no volem renunciar a imaginar, construir i habitar. 

 A l’espera del temps per poder endinsar-me més en les lectures i el pensament de Fischer (‘Realismo capitalista ¿no hay alternativa, Deseo postcapitalisa’ o ‘K-pink’) i saber que no podré assistir presencialment a les sessions que des de gener i fins al mes d’abril duran a dissertacions que m’encantaria poder escoltar de Clara Serra, Amador Fernández Savater, Alicia Valdés, Carolina Yuste i Marcelo Expósito, entre molts d’altres, em refugio en algunes reflexions seves que he anat trobant.

Mark Fisher parlava de “futur cancel·lat” que és el que esdevé quan la cultura comença a repetir-se: nostàlgia, ‘remakes’ i ‘revivals’. Quan el futur deixa de ser una promesa i passa a percebre’s com una amenaça o quelcom senzillament absent. No és que faltin idees, sinó que el que es debilita, diu Fischer, és la capacitat col·lectiva d’imaginar quelcom vertaderament diferent: quan no hi ha horitzó també s’erosiona el desig de transformació. 

Fischer instava a utilitzar allò conegut per llegir el present i no com a refugi nostàlgic, descartar el romanticisme de la derrota, evitar el cinisme, obrir espais on respirar, connectar els malestars amb les seves causes, no amb la culpa.

I així, entenc jo, recuperar el desig per allò desconegut per poder configurar futurs desitjables que no reprodueixin velles normalitats conegudes, que per velles i conegudes es volen mantenir al marge dels qüestionaments i la politització necessària que es requereix per aprendre d’elles sense quedar-s’hi captius. Cal recuperar el desig d’assajar aquestes noves formes d’articulació col·lectiva per generar espais i vides vivibles i desitjables com a tals, davant un món que ofega amb retorns a vells passats obscurs ara glorificats, amb uns nivells de violència, tergiversió, falsedat i manipulació inaudits. El passat malentès com ‘-a ‘seguretat’ és un perill que fa que ara mateix estructures, pensaments i organitzacions col·lectives sòlides que podrien i haurien d’apuntalar el canvi desitjable per dibuixar horitzons ecosocialistes desitjables esdevinguin espais immòbils que s’arrepleguen en si mateixes per mantenir l’’statuquo’, sense qüestionar-lo. I en aquest context, capturam un altre pensament igualment revelador de Fischer: diu que el problema no és que les persones no s’adaptin a aquesta realitat imposada o a la retrogradació, sinó que se’ns exigeix adaptar-nos a una forma de vida que emmalalteix. Cal, per tant, polititzar els malestars com a gest de radicalitat per disputar la vida, la possibilitat i recuperar el desig. Un desig que parteix d’altres coordenades, que no té un rumb clar més enllà de l'horitzó comú de la transformació radical per fer possible una vida viscuda amb consciència, plenitud i amb la llibertat com a far.