Contra la desaparició del comerç local: tots hi tenim un paper
En els darrers quinze anys han abaixat la persiana 5.000 comerços a les Balears. És una xifra que fa vertigen i que evidencia que ens trobam davant un canvi de model profund que va més enllà de l’economia. El tancament del comerç tradicional és també un procés de pèrdua col·lectiva: de la singularitat dels nostres carrers, de la identitat dels barris i pobles, de la xarxa de confiança i de suport mutu que es genera entre clients i comerciants.
El comerç de sempre no és només un espai per comprar. És memòria, relació social, economia de base i patrimoni cultural. De fet, la Unesco valora els teixits comercials com a elements a conservar, conscient que tenen implicacions socials i culturals tan importants com les econòmiques. Per això, quan una ciutat substitueix les botigues familiars per franquícies i cadenes globals, perd molt més que establiments: perd autenticitat.
La gentrificació comercial és un fet. Igual que l’habitatge expulsa els veïns, les dinàmiques de mercat expulsen el petit comerç. Els locals es disparen de preu, les normatives urbanístiques sovint no els tenen en compte, i la pressió del turisme i de l’especulació acaba fent-los inviables. El resultat és un carrer uniforme, on el que trobam a les nostres ciutats és el mateix que a la majoria de ciutats del món. Però també hi ha una dimensió econòmica que no podem obviar. El comerç tradicional era sovint el mitjà de vida d’una família. Els negocis nouvinguts solen contractar personal eventual, amb salaris ajustats i alta rotació. Els que venen arriba de fora, i els beneficis també se’n van fora. Perdem arrelament, feina estable i circulació de riquesa dins les Illes.
Calen més mesures públiques. El Govern, els consells i els ajuntaments han de fer molt més que atorgar plaques a establiments emblemàtics. Necessitam més polítiques de suport al comerç local: fiscalitat diferenciada, ajudes a la modernització i regulacions que en limitin la substitució sistemàtica. També és imprescindible un urbanisme que posi la vida quotidiana al centre, i no només el consum massiu i l’oci turístic.
Però no basta amb l’acció institucional. També com a societat tenim un paper a jugar. Cadascú de nosaltres decideix cada dia amb els seus hàbits de consum. Si compram al petit comerç, no només feim una transacció econòmica: contribuïm a mantenir viu l’entorn, a sostenir famílies i a protegir la identitat dels barris. Si, en canvi, triam Amazon o la franquícia de torn, reforçam un model que ens fa més dependents.
El debat és molt més profund del que sembla. Parlam de qui som i de quina ciutat volem habitar. Sense comerç de proximitat no hi ha vida de proximitat. I el que avui és una persiana abaixada, demà pot ser un carrer que no reconeixerem com a propi.