Desapareguts

Cap de setmana llarg amb amics. Tenim entre cinquanta-cinc i seixanta-cinc anys. Mengem i bevem sense tenir en compte totes les precaucions que normalment guien la nostra dieta a casa. Això ens fa sentir una mica lliures, tot i que sabem que només es tracta d’un parèntesi i que potser ens passarà factura.

El primer tema de conversa són els fills. Què estudien, si ja treballen i tenen un sou vergonyós, si ja han pogut o volgut independitzar-se. Si tenen parella i si aquesta parella és del país (la minoria), si viuen a l’altra punta de món, si han tingut fills o pensen tenir-los. La conclusió arriba ràpida i tots hi estem d’acord: ja són adults, han de fer i triar el seu camí, l’important és que siguin feliços. Nosaltres ja només som la crossa que els ajuda a caminar quan hi ha dificultats, el refugi al qual poden tornar si val mal dades.

El segon tema –com, un pèndol, hem mirat endavant i ara mirem enrere– són els pares. El dolor de tenir-los en una residència, l’angoixa pels que encara poden viure sols. Els que ja no els tenim des de fa anys rumiem en silenci que l’únic bo d’haver-los perdut prematurament és estalviar-nos aquests últims anys de patiments físics i mentals. Ens costa solidaritzar-nos amb la pena que provoca la mort d’un progenitor que mor sense massa sofriment complerts els noranta. Callem.

El tercer tema –inevitable–: la nostra salut. El ventall és variat i inacabable. Infarts, càncers, malalties rares, deteriorament generalitzat dels ossos, els tendons, la vista, la dentadura. I tot just acabem de començar. La vellesa ens atemoreix a tots. I no sembla que el món vagi en la bona direcció per garantir-nos uns últims anys còmodes i tranquils.

El quart tema (fa només una dècada hauria estat el primer): la feina. O estem jubilats o tenim moltes ganes d’estar-ho. Els que encara treballem ens sentim desplaçats o menystinguts, ens costa encaixar amb la gent jove que tot just comença. Trobem que no es valora la nostra experiència i detestem l’obligació del reciclatge continu i estressant en les noves tecnologies.

Hi podria haver hagut un cinquè tema: l’actualitat. Però l’actualitat és tan decebedora, hi ha tan poca esperança arreu, que decidim sense haver-nos posat d’acord que serà millor no estar pendents de les notícies i, per tant, no comentar-les.

És a dir, parlem molt de les coses que ens preocupen i molt poc dels nostres projectes, de les aspiracions i opinions;  de noves coneixences i, per tant, de noves amistats o de nous amors. Parlem molt poc de nosaltres. De nosaltres no com a pares o com a fills, com a malalts o com a treballadors, com a ciutadans. De nosaltres com a persones. Tu, jo, ell, ella. Potser és que ja només som en funció de ser pares de, o fills de, o jubilats o malalts. Tinc l’estranya i inquietant sensació que, mentre caminem cap a la vellesa, ens anem difuminant, cada vegada més borrosos, fins a desaparèixer. (Perdoneu aquest article tan pessimista. Que tingueu un bon dissabte!)