Dels elfs a l’economia feminista

Llegint Harry Potter i el calze de foc a les meves filles -ja anem pel quart volum-, la lluita de la Hermione per visibilitzar i valorar els elfs domèstics se m’ha barrejat amb el que li deia ahir al Criatures María González Reyes a Francesc Orteu: “En la primera baixa de maternitat, [tot i anar de bòlit] tenia la sensació que em passava el dia a casa sense fer res productiu”. ¿Els passarà això a les meves filles? Per molt bones raons, el feminisme s’ha centrat a treure les dones de casa perquè ocupin els mateixos espais que els homes. La paritat n’és un emblema. Però cometria un greu error si no s’adonés de la crucial importància que té ficar els homes a casa. En termes de Harry Potter, no cal només que els elfs facin feines visibles i valorades, cal que els Dumbledore rentin plats o -més difícil i important- hagin de tenir al cap 20 coses alhora: carreguin amb part del gran pes que suposa (i que avui esclafa tantes superdones ) gestionar el dia a dia.

El que fa del feminisme una ideologia central de l’esquerra és la revolució econòmica que hauria de comportar. Un feminisme radical, que vagi a l’arrel del problema, més que aspirar a maculinitzar les dones, feminitzar els homes o dissoldre els gèneres, hauria d’aspirar a crear una economia en què dedicar el temps a fer pessigolles a un nadó no sigui perdre’l: sigui productiu. I quan dic productiu no vull dir que serveixi per anar al Cel, vull dir que no s’hagi de fer de més a més, anant de bòlit, perquè el que et dona diners per poder viure són altres feines. Fins que feines essencials per a la vida, que no pots deixar de fer-les, tinguin una traducció econòmica, no és gaire realista esperar que els Dumbledore se les reparteixin amb els elfs i, per tant, no és possible integrar les dones al “mercat laboral” sense deteriorar el benestar general. Se’ns ha volgut vendre que la tecnologia assumia les feines no valorades, que canviàvem esclaves per robots. Però els robots mai faran les pessigolles que el nadó necessita per esdevenir persona, i és un exemple entre mil.

L’economia que hauria de reivindicar el feminisme se situa als antípodes de la que ara ens governa però respon del tot a la definició del diccionari: “és la ciència que estudia els mètodes més eficaços per satisfer les necessitats humanes”. Mentre que la que ens governa ens condemna a l’atur, la feminista ens dona feina a tots, perquè entén que una feina és qualsevol esforç que contribueixi a augmentar el benestar general. Donar valor a aquests esforços -donar, a canvi de fer-los, una part de la riquesa que la comunitat que se’n beneficia posseeix-és imprescindible per construir una societat del benestar. N’és un tímid primer pas el permís paternal retribuït: la societat et paga perquè cuidis el teu fill. I com que no és cert que facin més feliç els esforços per ser més ric que els que contribueixen al benestar general, és la via més directa per masculinitzar aquests últims. És una economia feminista, doncs, en dos sentits: perquè afavoreix la igualtat de gènere i perquè fent que la societat doni valor als valors que tradicionalment s’han associat a les dones, la feminitza.