‘Déjà vu’ electoral amb pròrroga i ‘tie-break’

Les eleccions del 23-J són ben peculiars. I això que, darrerament, les eleccions generals tenen sempre un punt d’originalitat ben encomiable: el 2015 votàrem el 20-D, en plena campanya de Nadal, cosa que, en aquell moment, va semblar una enorme excentricitat; el 2016 es convocaren per imperatiu constitucional, davant la incapacitat del Congrés de constituir govern; l’abril de 2019, després del referèndum de Catalunya, el cas Gürtel i la moció de censura de Pedro Sánchez, varen prendre un caire marcadament plebiscitari, però no aconseguiren dirimir l’embull i, sis mesos després, s’hagueren de repetir.

En un procés d’italianització progressiva de la política espanyola, en quatre anys hi va haver quatre eleccions generals, una moció de censura i dues legislatures completes –l’XI i la XIII– amb el president en funcions. Només la covid va ser capaç d’imposar una certa estabilitat governativa i parlamentària, únicament alterada per l’estrambòtic duel Casado-Ayuso d’inexplicable desenllaç.

Ara, l’endemà del retrocés electoral de l’esquerra a les autonòmiques i municipals del 28-M, en una arriscada jugada d’auteur al seu més pur estil, el president espanyol convocà eleccions... per a la segona quinzena de juliol. Però, qui ho havia de dir, no haurà estat la canícula el que més haurà elevat la temperatura electoral.

La coincidència dels períodes post i preelectorals –autonòmiques/municipals i generals– ens ha sumit en una estranya pròrroga de la campanya electoral del mes de maig. Tot pren una intensitat inusitada i, al mateix temps, res pot començar de bon de veres. Res del que es fa ara serveix per prefigurar com acabarà essent la legislatura. Des de l’endemà del 28-M, el clima preelectoral ha marcat les declaracions, els pactes, les investidures, les primeres mesures... I ha beneït la normalització de Vox a totes les equacions del Partit Popular.

Es retreu a l’oposició la descortesia de no respectar els 100 dies que mereix tot nou govern, però és que, en aquest context, ni uns ni altres poden practicar el fair play prescriptiu. La nova campanya electoral ha anul·lat la indulgència deguda a les beceroles d’un nou govern, que, al seu torn, ha amortitzat ràpidament el pa de noces institucional. Ningú es pot permetre la descompressió.

Poques vegades, en canvi, unes eleccions imminents compten amb un simulador tan clar: si guanyen allà aquests que ja han guanyat aquí, ja sabem què podem esperar. Per ara, i a pesar del galleguisme imperant, els missatges del PP són diàfans: cap recel contra la ultradreta, amb qui poden signar esborronadors acords de govern i a qui regalen llustrosos càrrecs institucionals –un vicepresident de Mallorca que nega el canvi climàtic i que, a la seva roda de premsa de dia 3 d’abril davant Can Alcover, va prometre: “Si Vox gobierna en el Consell de Mallorca los catalanistas ya pueden ir recogiendo sus trastos. No van a seguir aquí, viviendo como faraones”. Recoman vivament el visionat del valuós document audiovisual, tota una joia del gènere.

Molt reveladora també la presa de possessió de Manuela García, consellera de Salut. Quina diríeu que és la principal mesura en matèria sanitària del nou Govern? Atenció primària? Climatització de les instal·lacions d’ingrés i pal·liatius? Reduir l’espera de cinc dies a les Urgències de Son Espases? Ampliació de la facultat de Medicina? No: “La nueva consellera de Salut dice que eliminarà el catalán como requisito”. Ara anam!

Els nous governs populars comencen amb els habituals déjà vus: la Sra. Prohens es queixa amargament de l’“herencia recibida”, per si no aconsegueix complir les expectatives. Una mica contradictori amb la primera gran mesura fiscal del seu Govern –Successions i Transmissions–, per la qual les arques autonòmiques deixaran d’ingressar 75 milions d’euros anuals, cosa que, segons la campanera, ens podem permetre perquè vivim un “moment de superàvit”. Textual.

El PP també ha verbalitzat els habituals déjà vus preventius, només activables en cas de derrota: possible frau electoral, desconfiança sobre el vot postal, eventual “gobierno ilegítimo” fruit de pactes postelectorals...

El déjà vu més idiosincràtic, però, ha estat sens dubte el de “les mentides del PP”, un clàssic bàsic, exquisidament escenificat per Feijóo en el debat del 10 de juliol a Atresmedia: davallada d’ocupació, fals; disminució del número d’autònoms, fals; preu de la llum un 20% més cara que a Europa, fals; increment de l’okupació d’habitatges, fals; Podemos no va signar el Pacte contra la Violència de Gènere, fals; el PP va votar a favor de la revalorització de les pensions, fals; Feijóo va ser el president autonòmic que menys va incrementar el deute públic, fals... Res, el modus operandi habitual. Que, per cert, no sempre els ha sortit bé.