27/01/2024

Deixem en pau els adolescents

L’adolescència no és només una etapa de la vida. És una experiència singular que ha inspirat poetes, artistes, escriptors. És aquell moment de badar, contemplant el món com si fos per primera vegada. Llavors, les fantasies omplen el cap i el cor. Es desvetlla la passió del cos i la ment atia el foc de la vida. Hi ha enamoraments místics que fan volar coloms i al mateix temps les primeres experiències amb el sexe. També és l’instant de les grans decepcions, de la consciència del fracàs, de la solitud i de l’avorriment. Són els dies amb la colla, en qui l’adolescent s’emmiralla. Hi ha també rivalitats: qui és la més popular, el més enrotllat, el més atrevit, vivint la gran aventura de saltar-se les normes de tant en tant.

L’adolescent vol estar sol. Tanca la porta de la seva cambra. No hi entreu sense trucar. Busca un lloc no-comú, l’excepció, la raresa. Estableix una frontera amb els altres. Qui són aquests altres, que fins ara resultaven tan propers? L’adolescent descobreix que el pare i la mare són gent amb una vida més o menys rutinària i en general poc glamurosa. Una gent a qui han passat coses i amb la qual comparteix casa i nevera. L’adolescent té molta gana: s’ha d’alimentar bé perquè creix a tota velocitat. El seu organisme es desenvolupa amb ostentació. Hi ha canvis de tota mena: hormonals, físics. I canvis en l’estil de vida. Sortir de nit és magnífic. Tornar sols a la matinada. A quina hora? Aneu en grup?

Cargando
No hay anuncios

Quina vida imagina l’adolescent? Caminant pel carrer, sento un noi i una noia dir això: Ell: "En un futur, voldria tenir dos o tres fills". Ella: "Doncs jo no, perquè estic com una reina a casa meva sent filla única. Però també penso: si tingués germans, m’ajudarien amb els meus pares".

Cargando
No hay anuncios

A l’adolescència s'instal·la la nova filosofia del qüestionament constant, sovint acompanyat d’això que avui anomenem una “recerca d’identitat”. L’adolescent és una espècie que s’allunya de l’ordre establert: s’hi rebel·la, s’emprenya. No és fàcil de manejar. L’adult hi ha de ser, però ha de respectar el terreny de l’adolescent. Això significa, per damunt de tot, renunciar a controlar-lo del tot o a saber-ho tot. És molt difícil. Els adults tenen por de la llibertat. S’ha de trobar un punt mitjà, ser prudent, deixar espai sense deixar anar. I s’ha d’acompanyar i escoltar quan es pugui. Saber callar a temps. Saber parlar quan cal.

A la nostra societat el secretisme dels adolescents és insuportable. La tecnologia els ha concedit un espai propi: per comunicar-se entre ells, però també per exhibir-se a les xarxes, potser adquirint idees equivocades sobre què és millor. El control parental instal·la localitzadors als mòbils. Com més localitzadors per part dels adults, més fugides per part dels adolescents.

Cargando
No hay anuncios

També els mitjans de comunicació volen saber-ho tot dels adolescents: de la seva intimitat, sexualitat, hàbits i rutines. Els mitjans (aquí no som l’excepció) fan programes de molta audiència on posen els adolescents sota els focus al plató. A cel obert. I amb els adults al costat. Perquè expliquin els secrets en una mena de confessió pública, tan preuada al nostre temps de màxima transparència. Aquests programes són considerats educatius quan, al mateix temps, esgarrapen l’espai que necessiten els adolescents per equivocar-se i per fer-se uns altres. “Jo és un altre”, deia Arthur Rimbaud. Doncs bé. La societat actual no deixa ser “un altre” sinó una colla d’iguals, empantanegats en un gaudi mortífer idèntic. Explica-m’ho tot. Això va en contra de la idea mateixa de l'adolescència: un moment a la vida que consisteix en diferenciar-se del món dels adults per tal de construir-ne un de propi, des d'on es puguin qüestionar els principis i valors heretats. Sense aquesta diferenciació no es poden reformular les actituds davant la vida, la capacitat de ser un mateix i no una rèplica del conegut. Si els adults d’avui també són adolescents, ja no hi ha amb qui diferenciar-se. Per poder-ho fer, l’adolescent ha de disposar d’un espai, d’un temps i d’una intimitat real. I el més important: hi ha d’haver un adult a l’altra banda.

En la societat de l’individualisme de massa, ser un autèntic adolescent s'ha convertit en una tasca complexa. Potser, si acceptéssim el fracàs relatiu que suposa controlar els adolescents o saber-ho tot d’ells; si penséssim en acompanyar-los en la fragilitat de la seva condició; si deixéssim que creixin al seu ritme; en definitiva, si féssim d’adults, podríem deixar-los una mica en pau.