31/10/2022

En defensa de la no-alineació

Els crítics de la no-alineació geopolítica sempre l’han caracteritzada com una política defectuosa i condemnada al fracàs i, després de la invasió russa d’Ucraïna, té cada cop menys partidaris. Al capdavall, Ucraïna va ser envaïda perquè no era membre de l’OTAN, cosa que va portar Suècia i Finlàndia a abandonar la seva tradicional neutralitat i sol·licitar l’ingrés a l’organització.

Però mantenir una postura de no-alineació o abstenir-se d’aliances incondicionals amb les grans potències pot ser necessari per posar-los límits. En cas contrari, el nacionalisme creixent de les superpotències pot portar a un ordre mundial contrari als interessos dels altres països.

Cargando
No hay anuncios

A les principals superpotències del món s’hi viu un apogeu del nacionalisme econòmic. Un informe publicat el 2019 per l’Institut Peterson per a l’Economia Internacional, en què s’analitzen les polítiques de Donald Trump, destaca la seva defensa del proteccionisme, les restriccions a la inversió estrangera directa i a la immigració, i el rebuig dels acords multilaterals. Abans d’això, els Estats Units oferien als seus aliats un compromís amb un ordre internacional basat en regles i en la seguretat compartida, que el govern del president Joe Biden intenta restaurar.

La Xina també està canviant. Fa deu anys, la iniciativa de la Nova Ruta de la Seda prometia als països associats una provisió generosa de finançament per a projectes d’infraestructures i desenvolupament, mentre les autoritats xineses creaven una poderosa xarxa de relacions econòmiques, financeres, polítiques i de seguretat a tot el món. Però aquestes inversions s’estan reduint.

Cargando
No hay anuncios

Fa sis anys, el president Xi Jinping prometia donar suport a un ordre global basat en regles. Però en el 20è Congrés del Partit Comunista Xinès, celebrat aquest mes, i escudant-se en l’argument de profunds canvis en el panorama internacional i intents externs de fer xantatge, contenir i imposar un bloqueig a la Xina, va declarar: “Hem de prioritzar els nostres interessos nacionals”.

El nou nacionalisme de les superpotències obliga altres països a prendre decisions difícils. Durant la Guerra Freda, l’alineació amb els Estats Units va permetre als països d’Europa occidental beneficiar-se del lliure comerç i reconstruir les economies i els sistemes democràtics. Però altres països que no obtenien aquests beneficis van respondre a la Guerra Freda amb la fundació, el 1961, del Moviment de Països No-alineats. La no-alineació, durant la Guerra Freda, no era sinònim de no prendre partit.

Cargando
No hay anuncios

Fins a cert punt, alguns països poden fer servir la no-alineació per posar les dues parts a competir entre si en matèria d’inversions, ajuda, compres d’armament i acords de seguretat. A més, els països no-alineats poden exigir rendició de comptes a les superpotències. És l’exemple de Singapur, que es va negar a donar suport a la invasió indonèsia de Timor Oriental el 1975, es va oposar a la invasió nord-americana de Granada el 1983 i va denunciar la invasió russa d’Ucraïna. Els països que formen l’Organització dels Estats Americans han condemnat Rússia per la invasió i li han suspès la condició de país observador. Però no es van sumar a les sancions promogudes pels Estats Units contra Rússia, citant com a argument els efectes sobre els pobles cubà i veneçolà. Kènia va votar a favor de condemnar la invasió russa d’Ucraïna a l’Assemblea General de l’ONU, però un mes després es va abstenir a la votació per a l’expulsió de Rússia del Consell de Drets Humans. L’ambaixador kenià, Martin Kimani, va recordar al món que Occident va suspendre Líbia del Consell de Drets Humans abans d’envair-la, i que les conseqüències van ser desastroses per als països veïns.

La no-alineació també permet a països petits promoure els seus valors i interessos sense lligar-se de manera incondicional a les polítiques i preferències internacionals d’alguna de les superpotències; una cosa que per a aquestes potències pot resultar problemàtica, ja que la lleialtat a cegues és més còmoda i els permet projectar més poder.

Cargando
No hay anuncios

L’emergent nacionalisme actual demana independència econòmica, i aconseguir-la pot ser difícil després de dècades de participació activa en els mercats internacionals. Per enfortir la seva resiliència financera, l’Índia ha acumulat més de 500.000 milions de dòlars en reserves de divisa estrangera, i el Brasil va augmentar les seves a més de 300.000 milions de dòlars. Una altra manera de reforçar la resiliència és reduir el deute extern. A mitjans dels 2000, el 46% del deute públic d’Indonèsia i el 83% del de Xile estaven denominats en moneda estrangera. L’any passat Indonèsia i Xile havien reduït aquest percentatge al 23% i el 32%, respectivament.

Però augmentar la independència pot ser difícil fins i tot per als països rics. Per exemple, un informe recent del Consell Europeu de Relacions Exteriors sosté que si la Unió Europea vol actuar d’acord amb els seus valors sense patir assetjament, ha de millorar les capacitats tecnològiques. Amb aquest objectiu la UE ja va fer passos en la direcció d’obtenir més autonomia estratègica, mitjançant la creació de l’Aliança Europea per a les Bateries, amb la qual busca desenvolupar una cadena de valor competitiva i sostenible al continent.

Cargando
No hay anuncios

Però encara hi ha molt per fer. La intensificació de la rivalitat Xina-EUA està modificant l’equilibri mundial de poder. A més, les dues superpotències enfronten desafiaments polítics interns que poden incidir en les polítiques externes. Mentrestant, no té sentit culpar altres països perquè apel·len a la no-alineació a la recerca d’independència: potser no deixar-se arrossegar per les grans superpotències els ajudarà a aconseguir un ordre mundial més equitatiu.

Copyright Project Syndicate