El David i els comissaris
Ens agrada pensar en la nostra civilització com un espai que ha superat dogmes i tabús i ha arraconat l’anatema. Però la història ens fa veure el cristianisme i altres grups de religions com a productors potentíssims d’eines d’extermini per protegir els cossos i les ànimes de creences, coneixements o pràctiques que puguin ofendre la sensibilitat o perjudicar els interessos dels poderosos de la Terra. És difícil fer-se una idea de la quantitat de biblioteques, de manuscrits, llibres, obres d’art... que les milícies de la barbàrie inspirades o parapetades en l’esperit religiós han destruït. Cert que no totes les pràctiques brutals contra els objectes de l’art i de la cultura tenen tan sols una inspiració religiosa. També la cobdícia, l’odi, l’afirmació del propi poder han causat danys infinits al que avui seria un inimaginable patrimoni artístic i cultural de la humanitat.
Tot plegat, però, ho solem imaginar en un dipòsit del passat, on lentament la recerca pot obrir portes i finestres. Si sabem que l’estat actual de la nostra civilització no és permeable a les ànsies destructores d’aquest passat, tampoc no hem perdut de vista que la censura continua viva, sovint en episodis grotescos –i criminals, quasi sempre. Però: estam suficientment imbuïts del que ara anomenen 'valors' humanistes com per impedir que uns mínims de coneixement i de raó siguin menystinguts i ridiculitzats des d’altres civilitzacions?
La resposta és no. La nostra feblesa vergonyant ha permès, per exemple, que una rèplica del David de Miquel Àngel s’exhibeixi només parcialment al pavelló d’Itàlia a l’Exposició de Dubai. Els atributs masculins –al meu poble en diuen “ses fesomies”– són la part que s’escatima a l’espectador, mentre que el bust de David emergeix dalt d’una estança que amaga la resta. Val a dir que alguns visitants notables poden accedir a aquesta estança i gaudir de l’escultura de cintura per avall. El comissari diu que no hi ha hagut censura –què podria dir, si no? També diu –atenció– que aquesta solució ofereix “una perspectiva diferent, que és nova, introspectiva i commovedora”.
Per si no està al cas, el lector hauria de saber que, entre els gestors culturals d’altura pressupostària, hi ha cínics i xarlatans de primeríssima línia: la prefiguració del producte no és bona de vendre.
Guillem Frontera és escriptor
