La culpa és dels ciclistes
“La culpa de tot és dels jueus i dels ciclistes”. Aquest lema ideat per Joseph Goebbels, ministre de propaganda del Tercer Reich, s’estudia encara avui a les facultats de comunicació i de ciències polítiques com un exemple clar de falsa disjuntiva. Es diu que Goebbels va plantejar la idea a Hitler en plena voràgine d’assenyalament i de persecució antisemita, i que aquest va respondre el que molts de vosaltres potser deveu haver pensat, tenint en compte el context: i per què els ciclistes?
L’impuls de l’odi sovint reposa a les capes més baixes del subconscient. I per desgràcia, l’establiment de falses dicotomies i de marcs mentals recargolats i interessats no és patrimoni exclusiu dels règims totalitaris del segle XX. És una tècnica tan vella com ho són el populisme, l’engany i l’anar a peu, però que allarga la seva ombra fins als nostres dies, en què la construcció d’enemics arbitraris i comuns encara ens esquitxa per tots els costats. Primer varen ser les feministes, “que havien anat massa enfora”. Després, les persones trans. Fa uns anys que Carles Puigdemont ha cedit el lloc d’enemic número u de la pàtria (de la ‘d’ells’, naturalment) a Pedro Sánchez, i d’uns mesos ençà pareix que toca assenyalar la immigració i determinades confessions religioses com a responsables dels problemes del país.
N’és un bon exemple l’ofensiva contra el burca orquestrada pel PP i Vox en l’àmbit estatal (amb vistoses espurnes, quasi caricaturesques, a les Illes Balears, com és el cas de la secció manacorina de Vox). No només perquè parteix d’una premissa falsa, que és que el burca seria un problema real i habitual als carrers de les Illes i de l’Estat, sinó també perquè té més de maniobra de distracció que de lluita honesta per millorar els drets de la població. On són, el PP i Vox, quan es debaten mesures d’acompanyament de les víctimes de violència masclista? On queda, el seu suposat interès feminista, quan qui ataca els drets de les dones és un home blanc i, sobretot, poderós o benestant? Com es posicionen, quan es plantegen vies de cooperació amb els països d’origen dels col·lectius que estan assenyalant? Qui se’n beneficia, realment, de tot aquest renou calculat? És clar que tot el temps que dedicam a debatre sobre fantasmagories com el burca a casa nostra, el “massiu” problema de l’ocupació, la discriminació de la llengua espanyola als Països Catalans o bé sobre la mort amb pebres és temps que no parlam sobre problemes de bon de veres, desigualtats reals, habitatge, emergència climàtica, condicions dignes de vida per a tothom. I a ells ja els va bé, però potser la ciutadania hauria de dir prou.
La defensa dels drets de les dones, com de qualsevol col·lectiu, demana uns mínims de credibilitat i de coherència. Fer servir la seva llibertat com a pretext per assenyalar minories i per inventar enemics col·lectius demana molts menys escrúpols, però pareix que per ara surt més barat. Si no, que ho demanin als ciclistes, els culpables més evidents de tot el que està passant.