Tot crema

Aquests dies, mentre el fum dels grans incendis que devasten diferents territoris de l’estat espanyol ens inquieta, hem vist també el foc afectant de nou l’Albufera. Això, després d’unes setmanes en les quals una canícula permanent semblava asfixiar-nos i en què l’illa bull de gent i de malestars. Els incendis esdevenen la metàfora del present que ens toca viure. Tot crema, no debades fa temps que jugam amb benzina ignorant les conseqüències cada cop més explícites, violentes, evidents i properes del desastre que hem provocat, amb uns desequilibris ecològics irreversibles i unes desigualtats socials creixents a tots els nivells, locals i també en el món global.

I, per desgràcia, és probable que la situació no faci sinó empitjorar. Perquè malgrat les múltiples evidències de l’arrel única de tots aquests problemes, es continuen abordant solucions superficials, puntuals, buscant culpables (sempre els altres), pegant pedrades cap endavant, sense atendre la raó última de tot plegat, i aprofitant per expandir fronteres de mercantilització a costa de les desgràcies humanes i materials, que en un exercici sense precedents de cinisme i perversió, són utilitzades per justificar les pitjors polítiques d’espoli territorial, social i de recursos naturals.

Tot crema: el territori, el clima, la mar, les fronteres, l’odi i la desesperació. Som molts els que creim que apagar aquests focs només és i serà possible si canviam radicalment de mirada i de pràctica. Sempre hi haurà incendiaris, piròmans, suïcides i psicòpates, però estic convençuda que cada cop més gent s’adona de la necessitat última de virar radicalment de rumb. De tornar a posar en valor allò que essencialment sosté la vida –entenent la vida com el concepte ampliat que ens implica a nosaltres com a éssers humans i alhora també la vida no humana, la dels ecosistemes que ens sostenen, i la no material, els vincles, el suport mutu, les complicitats.

Cada cop es generen més espais de confluència de lluites i mirades col·lectives amb un fort plantejament ecosocial. Tant en petits grups, espais i comunitats, com també en convocatòries més àmplies que expandeixen i desborden fronteres i marcs tant d’acció política com d’acció territorial, per posar al centre el comú de defensar la vida digna en uns contextos de necessitat urgent de regenerar, restablir equilibris malmesos o aprendre a ballar col·lectivament els desequilibris que ja són irreversibles, tot calmant la dansa del col·lapse.

Assumint els horitzons d’escassetat des de la responsabilitat compartida, enfocant cap al decreixement i la redistribució des de la mirada col·lectiva. Espais com les jornades vivencials de la Garma (a Cantàbria), la convocatòria de Sobremesa, la iniciativa de Revoltes de la Terra, les escoles d’estiu formatives de col·lectius anticapitalistes i dels sindicats de base, els col·lectius que treballen l’acció social transformadora, o els que teixeixen complicitats en el si de la coordinació Baladre i la seva editorial. Iniciatives culturals crítiques que ens ajuden a qüestionar, arrelar i expandir les nostres fronteres creatives amb altres llenguatges, des d’altres mirades, fresques i inspiradores.

I també, evidentment, les trobades populars al carrer, les marxes solidàries per Gaza que varen omplir Mallorca, les converses a la fresca, els dimecres a la llesca que han ocupat places a l’estiu a proposta de Brunzit, les mil i una iniciatives de barri i les que es gesten en assemblees, ateneus, aplecs joves i trobades i retrobades d’estiu. Espais que posen en evidència que, més enllà de la narrativa de la impotència, hi ha una pulsió col·lectiva que resisteix i que vol construir.

Aire fresc, tot plegat, en un món que tendeix a encerclar-nos, separar-nos i asfixiar-nos. Espais polítics tots, des dels quals subvertir i recuperar els vincles com a eina col·lectiva per a la justícia. Refugis des dels quals emergir per fer front a l’odi, l’espoli, la injustícia i el suïcidi ecològic que alguns volen que prenguem per normalitat. Una normalitat que ens crema per dins i contra la qual ens rebel·lam juntes. Sempre juntes. Soles, mai.

Així, la resistència ha de ser també un foc, però d’un altre tipus: el foc de la solidaritat, de la consciència crítica, de la defensa radical de la vida. Un foc que encén esperança, que escalfa comunitats i que allunya la fredor de l’individualisme. Un foc que no arrasa sinó que il·lumina camins, que no consumeix sinó que convoca. Un foc que ens recorda que la vida només pot ser digna quan és compartida, i que l’única manera de viure en temps de col·lapse és fer-ho col·lectivament, amb coratge, amb alegria i amb la tenacitat d’aquelles que sabem que, malgrat tot, encara hi som a temps. Quan deim que tot crema, no ho feim per sembrar por, sinó per assenyalar que el foc pot ser també una oportunitat: la d’incendiar la vella normalitat i obrir pas a una vida nova, més justa i més lliure.