Coses que he après navegant

Cada vegada que agaf la barca pens: “Ai padrí, si em veiessis”.

Record la seva mà morena a la canya del timó, tremolant suaument al ritme del motor, el seu capell fermat amb una corda, la senalla on duia els ormejos, la banyera bruta de tinta de calamar. Els meus padrins tenien una barca quan això no era una eina d’ostentació i per un amarrament no es pagava el preu salvatge d’ara. Gràcies a això ara tenim un llaüt de trenta-sis pams que vam comprar de tercera mà després de moltes vicissituds i venent abans la barca anterior, com s’ha fet sempre: Puc dir el nom de les barques que han passat per ca nostra des dels anys cinquanta del segle passat: la Troya, n’Albatros, en Patufet, en David, na Cèlia, na Xula, el Darrer Blau, el Xaloc i finalment na Petrus, que és la que tenim ara. D’aquesta llista només hem triat un nom, tots els altres són heretats: ja se sap que no s’ha de canviar el nom de cap barca, que du mala sort. 

Sí, al mar som molt supersticiosos. Perquè estam molt enfora de remeis, i qualsevol accident que a terra és una beneitura, allà enmig pot ser molt seriós. Nosaltres hem tengut poques emergències, i la més grossa va ser en una barca que no era nostra i que, gràcies a Déu, ens va poder dur a port molt ràpidament.

Quan vas en barca, per més prudent que siguis, hi ha accidents: algun dia te’n passa qualcuna i te’n tems que la vida és un fràgil miracle, un atzar venturós del qual has de donar gràcies. Relativitzes, entens la sort que has tingut totes les vegades que han anat bé les coses i tornes a sortir a la mar.

A aprendre més.

I és que les lliçons del mar són infinites. He après, per exemple, que a les onades els hem de donar la galta. És inútil fugir-ne, i a més, intentar-ho podria posar la barca en una posició pitjor. Tampoc hi hem d’anar de cara, és incòmode i diria que una mica perillós. Els vells deien “dona-li la galta, al mar”.

De la mateixa manera s’han d’encarar els problemes. No enfrontar-t’hi obertament, però tampoc girar-t’hi d’esquena, perquè les grans onades de la vida sempre t'acaben agafant. Val més donar-hi la galta. Amb mà esquerra i decisió.

Si tenim el temps en contra, hem d’anar fent bords, ziga-zagues per anar on volem. I és que viure en confrontació permanent és tudar inútilment l’energia. El mar sempre guanya, i com en la vida, el camí més ràpid no sempre és en línia recta.

Així, més val tenir clar el rumb i acceptar els bords inevitables, sabent que són necessaris per arribar a la destinació. Podré descansar, podré esperar vents més favorables, podré fondejar en alguna cala esperant el millor moment. Però he de tenir molt clar on és el meu port, i no renunciar-hi.

Mai m’han atret les barques ràpides, i tenc la teoria que els que de veres estimam la mar navegam a poc a poc, assaborint el moment, la conversa, observant l’aigua, mirant si hi ha dofins o corbs marins. Crec que només canviaria el llaüt per un veler. És un altre somni d’aquells de tota la vida. Just d’imaginar-ho pas gust, sé que és bastant difícil arribar a tenir-ne un, però pensant-hi ja som feliç.

Els velers ens ensenyen una altra cosa: tenen pal… i tenen orsa. Per ser alts, necessiten ser profunds. Oferir la vela al vent demana alçada, i per no escorar amb el primer cop de vent necessites fons.

I és que no es pot anar amunt sense tenir els peus ben clavats a terra. Tan en mar com a terra, hem d’estar ben equilibrats, hem de tenir un fons (espiritual i físic) que ens permeti entomar les sacsejades sense trabucar.

Ja ho diu el nostre himne, ‘la soca més s'enfila com més endins pot arrelar’. 

Navegant prens consciència del luxe de les coses petites. Que bo que és un simple trempó amb galetes d’Inca, passar-te d’aigua dolça, tenir una mica de fred quan es fa fosc, conversar amb els amics agombolat pel vaivé.

El mar t’ensenya que hi ha poques coses imprescindibles, i les més valuoses (companyia, natura, sort) no es paguen amb doblers.

No pots navegar sense esquitxar-te. Potser podríem pujar a la barca, entrar al balou i no sortir-ne. És mala opció: no patiríem, però tampoc passaríem gust. Les esquitxades empipen (i més si duus ulleres) però el plaer de sentir que cavalques les ones s'ho ben paga.

També passa amb la vida, supòs. Arriscar-nos, despentinar-nos, estar incòmodes. A vegades és el preu que paguem per viure intensament.

I val la pena.

No em cap aquí tot el que he après, però vull dir una darrera cosa: quan vas en barca, una ventada, una onada o una distracció pot fer caure alguna cosa a l’aigua. I gairebé mai es recupera, i ho hem d'acceptar.

A la barca, com a la vida, amb segons què millor no jugar-te-la: més val no posar el que estimes en perill, que hem de tenir clar que hi ha coses que es perden per sempre. 

És dur, però ens fa apreciar el que tenim, que és tant, i ser conscients que tot és de pas, fins i tot nosaltres.