Corruptes d'ahir, d'avui i de sempre

Com si la política no estigués passant per un moment especialment crític, aquí, allà, en general, com si el moment no fos prou complicat, aquí, allà, en general, com si una decisió presa no fos pitjor que l’anterior, aquí, allà, en general, com si l’avançament per la dreta no s’hagués convertit en norma universal, el que ens faltava aquí, allà, en general, era un desplegament de corruptes dient-se a si mateixos que un és més corrupte que l’altre i amenaçant amb unes eleccions en què difícilment es pot votar cap alternativa perquè l’alternativa fa dies que s’ha perdut mirant de salvar-se a ella mateixa. I de la calor, ni en parlem. 

El teatre polític d’aquests dies, protagonitzat per un Sánchez sobreactuat, encara més que normalment, fa entre ràbia i angúnia, perquè genera més desconfiança de l’habitual, i es fa difícil creure i veure com uns ho poden engegar tot a pastar fang pels seus egos i la seva cobdícia, i com la resta se n’aprofita per llançar les seves proclames partidistes en l’escletxa que queda entre un insult i un altre. Així és la política, diran alguns. I potser ho és, però que sigui així no la fa menys lamentable. Que no s’avergonyeixin del cinisme que comporta el fet d’assenyalar en l’altre el que tu també has fet, fas i faràs, i que el resultat sigui que pensem que no hi ha un pam de net i que mai n’hi haurà cap, és desesperant. I ja seria hora que els càrrecs amb responsabilitat tinguessin la responsabilitat de deixar el càrrec quan argumenten que no ho sabien perquè en la responsabilitat hi ha l’“haver-ho de saber”. Si no és complicitat, és negligència, i totes dues coses són indignes. En una entrevista a aquest mateix diari, Rebecca Solnit, una de les ments estatunidenques contemporànies més brillants, deia de Donald Trump i d’Elon Musk que eren “dos dels imbècils més grans del món, que tenen visions i interessos diferents". I seguia: "Veiem homes més rics que mai, que es compren illes i palaus, i podria semblar que això els fa feliços. Però la cobdícia es torna infinita, i necessiten més poder, més diners. Els mires, i tots semblen profundament miserables.” Doncs això. I de la calor, ni en parlem. 

Els corruptes tenen una cosa semblant amb els espies. Evidentment, els corruptes no són gens interessants, a diferència dels espies, però tots dos tenen aquesta capacitat de mentir amb una sang freda que ens deixa la nostra glaçada. Els espies, quan no són agents dobles, treballen per a un sol govern i moltes vegades per defensar una ideologia, mentre que els corruptes aprofiten que treballen al govern per enriquir-se amb els diners com a única ideologia. Els espies defensen uns interessos comuns i els altres només defensen els seus propis interessos. Però els corruptes, com els espies, no sempre acaben sent descoberts. Encara que sospitem vagament qui pot ser un tal M. Rajoy, la justícia no ha acabat d’aclarir-ho. I que la justícia impliqui una defensa no vol dir que no es pugui triar a qui defensar. Que només ens falta entendre això. Casualment, l’expresident Mariano Rajoy ha fet aquests dies el Camí de Sant Jaume com un peregrí qualsevol. Tranquil·lament. Amb tots els drets del món. Una mica com Felipe González, que camina menys però que va donant lliçons de democràcia amb José María Aznar i un puro, o Carlos Mazón, que continua dinant amb sobretaula inclosa. Tot plegat és especialment dolorós en aquesta època de bombes i pertorbats, en la qual la democràcia no es repensa, només s'enfonsa. Amb nosaltres al vaixell, esclar. I de la calor, ni en parlem.